Bashar al-Assad, Nirvana i Liverpool

Durant la meva època universitària, l’única contrasenya que havia de tenir memoritzada era el PIN de la meva targeta de crèdit per poder treure diners del caixer automàtic. Ni tan sols calia aquest PIN per pagar, ja que antigament signàvem un petit paper (que generava el datàfon) per confirmar el pagament. En els darrers anys de carrera es va popularitzar molt l’ús del correu electrònic i, poc abans d’acabar el meu recorregut per la universitat, vaig tenir el meu propi e-mail amb l’operadora Jazzfree (Mare meva! Que antic que sona aquest nom! Encara deu existir?). Aquest compte de correu electrònic requeria una contrasenya, que va ser la primera de les moltes que he tingut després. No gaire temps més tard vaig tenir el meu primer mòbil, que comportava dues contrasenyes més (el PIN de la SIM i el PIN del mòbil). Quan vaig descobrir que només podia accedir al meu primer correu electrònic des de l’ordinador on estava instal·lat, em vaig crear un compte de Hotmail (una altra contrasenya!). Anys després em vaig passar definitivament a Gmail (més contrasenyes!).

Des de fa temps, l’auge del comerç electrònic ha fet que ens haguem d’identificar i autenticar en cadascun dels serveis que volem utilitzar, i això ha comportat que cada cop tinguem més contrasenyes: Spotify, Amazon, Booking, Vueling, Instagram, Whatsapp, WordPress, Avast, Mega, Skype… És un no parar! I la llista continuarà augmentant inevitablement de cara al futur!

Recordar totes aquestes contrasenyes s’ha convertit en una tasca cada vegada més feixuga i complicada. Fins i tot ha provocat que algunes persones pateixin un fenomen conegut com a “fatiga de la contrasenya”, ja que la necessitat de recordar-les i gestionar-les els genera estrès. Aquesta tensió es deu al fet que ens veiem forçats a recordar la contrasenya quan volem dur a terme una acció concreta i sabem que, si no ho aconseguim, les conseqüències seran negatives per a nosaltres.

Aquesta fatiga, i també l’anomenada “vagància tecnològica” (concepte utilitzat pels experts en ciberseguretat) fa que les contrasenyes que la utilitza la majoria siguin molt fàcils de recordar. En el moment de triar-ne una, gran part dels usuaris opten per les opcions més simples, que són també les menys segures, les més febles i les més vulnerables.

Hi ha empreses i webs com NordPass o Cybernews que publiquen cada any un llistat amb les 10 contrasenyes més usades al món (que també classifiquen per països). El rànquing d’aquest 2026, publicat per empreses de seguretat com NordPass, és el següent:

  1. 123456
  2. 123456789
  3. 12345678
  4. password
  5. 12345
  6. admin
  7. qwerty
  8. 1234567
  9. 111111
  10. qwerty123

Si comparem aquest rànquing amb el d’anys anteriors, veurem que hi ha poquíssimes variacions. Per cert, en el número 5 trobem 12345, resulta que aquesta és la contrasenya que el president sirià Bashar al-Assad va utilitzar pel seu compte de correu electrònic (es va saber després que “Anonymous” li hagués hackejat el compte i ho hagués filtrat).

Altres contrasenyes que no surten en aquest rànquing, però que tampoc és aconsellable utilitzar, són aquelles relacionades amb dades sobre la teva persona i les teves aficions, com ara l’any de naixement, la ciutat d’origen, l’equip de futbol preferit, o el nom del fill o del gos. Tot això són pistes per als ciberdelinqüents, els quals poden buscar informació nostra a Internet i a les xarxes socials per, posteriorment, crear un “diccionari” personalitzat amb tota la informació recollida i fer-la servir per (després de diverses combinacions i temptatives) donar amb la contrasenya correcta.

La meva primera contrasenya va ser kubrick (tot en minúscules). La vaig utilitzar els primers anys. Com pots comprovar el cognom d’aquest director de cinema no arriba ni als 8 caràcters que aconsellen els experts en ciberseguretat que hauria de tenir, com a mínim, una contrasenya per ser considerada segura. Temps després, en registrar-me a nous serveis online que anaven sorgint i m’interessaven, em van començar a demanar una contrasenya per identificar-me que contingués:

  • Una majúscula
  • Una minúscula
  • Un caràcter especial o símbol (# % * & @ + / ? [ < etc.)
  • Un número
  • Un mínim de 8 caràcters

Això em va obligar a crear una contrasenya diferent i, mica en mica, vaig anar substituint la paraula clau “Kubrick”, dels antics llocs web i dispositius on la feia servir, pel password nou.

 Actualment, la meva contrasenya és el nom d’un personatge de dibuixos animats (que conté, és clar, una majúscula, un símbol, un número i 8 caràcters). Documentant-me per escriure aquest post, m’he trobat amb molts consells que donen diferents experts en ciberseguretat per tenir contrasenyes fortes i molt difícils de hackejar (tot i que no existeix la contrasenya perfecta). Arran d’això, he decidit modificar les meves contrasenyes afegint-hi dos dígits més. Què suggereixen aquests experts? Doncs et faig un petit resum perquè puguis treure profit d’aquestes recomanacions:

  • Almenys 8 caràcters i que combini lletres, símbols i números
  • Alternar majúscules i minúscules de forma aleatòria
  • Ni paraules ni dades personals ni dates assenyalades
  • Secreta
  • Canviar-la amb certa regularitat
  • Fàcil de recordar
  • Apuntar-la en una llibreta amagada en un lloc segur
  • No reutilitzar-la
  • No fer servir seqüències de números o lletres bàsiques
  • No repetir els mateixos caràcters en la mateixa contrasenya

Com veus, són consells senzills i plens de sentit comú, però poden resultar molt feixucs i una mica complicats a l’hora d’aplicar-los. Alguns semblen, fins i tot, entrar una mica en contradicció: com més aleatòria millor, però a la vegada fàcil de recordar? Difícil! A més, si és senzilla de memoritzar, més fàcil serà de hackejar, no?

Una proposta per aconseguir això és fer ús de regles mnemotècniques i recórrer a una frase fàcil de recordar que inclogui lletres majúscules, minúscules i números. Podem agafar el títol d’una cançó, un llibre o una pel·lícula que ens agradi i triar les primeres lletres de cada paraula, introduint majúscules i números. Per exemple, una cançó que m’agrada molt és “Smells like teen spirit” del grup de grunge Nirvana. Quedaria així:

Smells like teen spirit + números i símbols podria convertir-se en la contrasenya Smlit33sp!

En aquest cas, he triat com a caràcter especial el signe d’exclamació. El número que he introduït és el 3 i l’he substituït per la lletra “e” perquè sigui més fàcil de recordar. Aquesta pràctica, però, tampoc és aconsellable, perquè segons els experts es tracta d’una tècnica que els algoritmes ja detecten (vaja!).

Queda clar que, si volem tenir protegits tots els nostres comptes, no podem optar per la comoditat ni per les dreceres fàcils com, he fet jo abans substituint la lletra “e” pel 3 (ni la lletra “o” pel 0, ni canviar la “a” pel 4, ni la “i” per l’1, etc.). Segons molts experts, la majoria de la població no tenim prou consciència de seguretat a Internet i seguim pensant que a nosaltres no ens passarà res. Per a molts de nosaltres, quan ens demanen una nova contrasenya en un nou lloc web, ens posen en un compromís; l’únic en què pensem és que, si en un futur l’oblidem, n’haurem de demanar una altra, amb la consegüent despesa de temps i d’esforç que això ens suposarà. A més, correm el risc de perdre informació o de no tenir accés a un lloc determinat en el moment en què ho vulguem o ho necessitem. Per aquest motiu, sempre optem per contrasenyes senzilles o fàcils de recordar; volem evitar a tota costa els irritants missatges “contrasenya incorrecta”, “la nova contrasenya no pot ser igual a l’anterior”, “recuperar contrasenya” o “li hem enviat un mail amb un enllaç per restablir la nova contrasenya”… Quin malson!!

El nostre desconeixement de com funciona Internet fa, com he dit abans, que optem per la comoditat i no ens prenguem seriosament la seguretat dels dispositius o ordinadors fins que no passa alguna cosa que ens afecta directament. Hauríem de ser conscients que cada dia es hackegen al món 10 milions de comptes i que sovint aquestes contrasenyes tan còmodes són, alhora, tan febles que deixen la porta oberta perquè els pirates informàtics ens ho puguin prendre tot.

Aquest és un dels motius pels quals el Regne Unit va aprovar una llei pionera a escala mundial per prohibir les “contrasenyes fàcils”. Què vol dir això? Doncs que aquesta normativa obliga tots els fabricants de telèfons mòbils i altres dispositius intel·ligents a complir uns estàndards mínims de seguretat que els protegeixin contra l’accés dels ciberdelinqüents. Això implica, entre altres coses, prohibir tenir per defecte contrasenyes massa dèbils, com ara “12345” o “admin”, o obligar els fabricants a impedir que un usuari en configuri una de poc segura a l’hora de crear un nou compte.

El govern britànic pretén amb aquesta mesura que els seus ciutadans tinguin menys risc de patir un atac cibernètic, ja que el Regne Unit té el trist honor de ser un dels països més ciberatacats del món. I quines són les contrasenyes més utilitzades pels britànics perquè això sigui així? Doncs, segons la web de gestió de contrasenyes NordPass, les 10 més utilitzades pels ciutadans del Regne Unit son:

  1. 123456
  2. admin
  3. password
  4. qwerty
  5. liverpool
  6. 123456789
  7. arsenal
  8. 12345678
  9. 12345
  10.  chelsea

Et sonen, no? Tampoc són tan diferents de les del top 10 mundial, excepte per “admin”, “Liverpool” (club de futbol o ciutat?), “Arsenal” i “Chelsea”.

Per cert, després de llegir aquesta història, espero que no et sentis gaire “culpable” per tenir una contrasenya poc segura (però canvia-la ja!). Què et sembla la contrasenya “00000000”? Molt feble, no? Doncs pensa que va ser la contrasenya per llançar míssils nuclears des dels d’Estats Units durant 20 anys! La contrasenya més dèbil per a l’arma més forta!!!

Alí Babà, Alan Scherr i Wesley Snipes

Foto: Samsung

Encara que soc d’una generació que sap el que és viure sense smartphones ni internet, no m’imagino el meu dia a dia sense aquestes dues coses. Com ho feia abans quan no trobava un carrer on havia d’anar? I quan arribava tard a un lloc on havia quedat amb algú?

És evident que avenços tecnològics com aquests ens han facilitat molt la vida diària, però no tot és positiu. Les noves tecnologies també tenen aspectes negatius, com ara la pèrdua d’intimitat, l’addicció o dependència que generen, l’afebliment dels vincles socials, l’aïllament…

Una altra de les conseqüències que ha comportat l’aparició d’aquestes noves tecnologies (sobretot arran de l’explosió de la “world wide web”) és una cosa que a molts ens ha irritat i tret de polleguera algun cop (sobretot quan ens equivoquem): la necessitat d’identificar-nos contínuament a través d’una contrasenya.

Vivim en una època en què la majoria de les nostres accions quotidianes i l’accés a gran part de l’entreteniment es realitzen a través d’internet: la gestió del compte bancari, demanar cita per al metge, realitzar la declaració de la renda, reservar l’habitació d’un hotel, “Netflix”, “Spotify”, “Instagram”, etc. I això fa que totes aquestes diferents plataformes ens demanin una contrasenya personal perquè ens autentiquem (i ens passem el dia posant contrasenyes als diferents dispositius que utilitzem).

A causa del seu ús constant avui en dia, pot semblar que l’aparició de les contrasenyes està lligada a l’arribada progressiva de les noves tecnologies, però la seva utilització en realitat ve de molt lluny i ha tingut un paper important en la història de la humanitat.

Les diferents cultures que han existit durant la història han tingut sempre la necessitat de distingir l’amic de l’enemic, i ho han fet mitjançant mecanismes que funcionen de la mateixa manera que les contrasenyes.

A l’antiga Grècia, Enees el Tàctic (escriptor grec del segle IV abans de Crist) va escriure un llibre sobre l’art de la guerra on definia una contrasenya (que havia de ser “fàcil de recordar”).

A l’antiga Roma, el sentinella, davant la necessitat d’identificar (sobretot durant la nit) els qui s’apropaven al seu lloc de guàrdia, demanava a aquests que li diguessin el sant i senya (“santo y seña”) i aquest mot que li havien de respondre era el que avui en dia anomenem contrasenya.

A la literatura, trobem la contrasenya més popular en un dels contes de l’obra “Les mil i una nits”. Es tracta de la faula “Alí Babà i els quaranta lladres”. Encara que l’obra és àrab, aquest conte, així com també “Aladí i la llàntia meravellosa” i “Simbad el mariner” no ho són. Van ser inserits en l’obra “Les mil i una nits” pel francès Antoine Galland. Però tornant al conte d’“Alí Babà i els quaranta lladres”, aquesta narració presenta un dels casos de contrasenyes més famosos de la història de la literatura. Qui no ha sentit a parlar mai de l’arxiconegut “Obre’t Sèsam”?. En aquest cas, la contrasenya consisteix en unes “paraules màgiques” que Alí Babà descobreix per casualitat  i que permeten l’accés a una cova secreta que s’obre en resposta a l’encantament, i que resulta ser l’amagatall on uns lladres guarden els seus tresors.

Als Estats units, entre el 1920 i el 1933 es va aplicar l’anomenada “Llei Seca” (Prohibition), que prohibia la fabricació, venda i distribució de begudes alcohòliques. Això va provocar un augment del crim organitzat i l’aparició d’establiments clandestins que venien alcohol de manera il·legal. Per entrar en aquests bars secrets (anomenats “speakeasies”) necessitaves una contrasenya.

Encara que normalment una contrasenya consisteix en una formulació verbal (una paraula clau), també pot prendre forma no-verbal. Els maçons tenien o tenen una forma específica de saludar-se o de reconèixer-se dintre o fora de la lògia a través d’uns “copets” (fer tres lleus tocs amb el dit polze de la mà dreta tres “copets” a la primera falange del dit índex de l’altre persona) mentre es produeix una encaixada de mans.

Però tornant als Estats Units i dins del mateix segle en què es va aplicar la “Llei Seca” (Llei Volstead en realitat), l’any 1962 es produeix un pas molt important en el camp de les contrasenyes que marcaria un abans i un després dins d’aquest món (al meu entendre): el naixement de la contrasenya personal. Va succeir al MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts) en una època en què investigadors i estudiants tenien accés i compartien un ordinador central comú. Perquè els usuaris només poguessin accedir als seus propis continguts mentre usaven l’ordinador, l’enginyer Fernando Corbató va idear la contrasenya personal. Un dels que tenia contrasenya va ser Allan Scherr (un estudiant de postgrau). Com que el temps per usar l’ordinador que tenien els usuaris del MIT era molt limitat, Scherr va trobar una manera exitosa d’enganyar aquest límit temporal, i es va convertir, així, en el primer de la història a hackejar una contrasenya.

Actualment, el hackeig de contrasenyes personals és una cosa molt habitual i tots els que les utilitzem estem exposats a aquest risc. Algunes pel·lícules de ciència-ficció de finals del segle XX van popularitzar molt les contrasenyes i els hackers informàtics (que intenten desxifrar-les) entre el gran públic. Segurament, la primera pel·lícula on apareix això és “Juegos de guerra” del 1983. En aquest film, el protagonista s’infiltra en un simulador de guerra del govern usant “Joshua” com a contrasenya. Des de llavors, són molts els llargmetratges o sèries de televisió en què les contrasenyes i els hackers tenen un paper important com ara: “Missió Impossible”, “Swordfish”, “Matrix Reloaded” o “Mr. Robot”.

Foto: Samsung

Fa un any em vaig canviar el mòbil i en aquest nou aparell no és necessari posar-hi un PIN per poder usar-lo ja que en configurar-lo, el dispositiu em va donar l’opció de desbloquejar-lo utilitzant l’empremta dactilar del meu dit polze dret en comptes d’inserir els quatre números del PIN. També faig servir aquest sistema per accedir a algunes aplicacions que tinc instal·lades al mòbil.

Això és resultat de l’últim desenvolupament en l’àmbit de les contrasenyes. Es tracta de la biometria per a l’autenticació. És a dir, en comptes d’usar una paraula, s’utilitza els trets biològics únics de cada persona (empremtes digitals, retina, iris, veu…) per identificar-se i accedir a un indret restringit. En teoria aquest sistema és molt més sòlid que les “passwords”, entre altres coses perquè no importa que algú sàpiga per exemple que el meu ull serveix per obtenir l’accés a un lloc si no disposa del meu ull. Això, però, podria canviar en un futur amb els avenços que s’estan produint en enginyeria genètica.

El cinema s’ha avançat al present i ja ha “presentat” situacions hipotètiques (i molt violentes) per derrotar la biometria. És el cas, per exemple, de les pel·lícules “Àngels i dimonis” o “Demolition Man”. A l’inici de la primera, una investigadora del CERN (Consell Europeu per a la Recerca Nuclear) va a trobar-se amb un altre company per avaluar un experiment que acaben de realitzar. Per accedir a l’estança on hi ha aquest científic (que és un religiós) un aparell li fa un escaneig biomètric de l’iris de l’ull. Mentre espera que s’obrin les portes per poder passar s’adona aterrida que hi ha un globus ocular a terra. Descobreix al científic mort i sense un ull. Un intrús l’hi ha extret per poder robar un petit recipient amb antimatèria i ha fugit. A “Demolition Man”, el personatge de Simon Phoenix (interpretat per Wesley Snipes) vol escapar d’una presó criogènica i utilitza una estilogràfica per extirpar l’ull del director de la presó i utilitzar-lo per superar l’escaneig biomètric, fet que li permet fugir del centre penitenciari.

Com veus, ja des dels temps de Corbató i Scherr, després de cada innovació tecnològica o informàtica apareixen hackers que intenten trobar (amb diferents propòsits) vulnerabilitats en el sistema. Els hackers (o hauria de dir “crackers”?) són uns personatges que sempre m’han fascinat i que trobo molt interessants. És un tema, però, massa extens com per tractar-lo ara, així que ho faré més endavant en una altra història.

La biometria, com et deia abans, és la darrera novetat en temes de contrasenyes, però, com serà el futur d’aquestes?

Sembla que actualment en el camp dels “smartphones” hi ha investigadors treballant en el desbloqueig del dispositiu a través de la forma de caminar (utilitzant sensors de moviment). El reconeixement facial avança i els experts creuen que tard o d’hora s’utilitzaran d’alguna manera les imatges i patrons de les ones cerebrals úniques de cada persona per poder identificar-se.

Com de costum, m’he allargat més del que esperava i com que encara em queden moltes coses per explicar sobre les contrasenyes continuaré fent-ho en el següent post.

Foto: aratek.co

Crema catalana, la Scala de Milà i la ela geminada

Foto: https://llengilitcat.blogspot.com/

Com que no m’agrada deixar les coses a mitges t’explicaré en la història d’avui més coses sobre els signes de puntuació. Ja t’he parlat dels més importants i avui acabaré amb els que falten.

Encara que ja et vaig dir que els signes de puntuació eren els següents:

.- La coma (,)

.- El punt (.)

.- Els punts suspensius (…)

.- El punt i coma (;)

.- Els dos punts (:)

.- El guió (—)

.- El guionet (-)

.-.Els parèntesis ()

.- Els claudàtors ([ ])

recordaràs que també et vaig comentar que aquests eren els signes de puntuació “en sentit estricte”, ja que en un sentit més ampli, també son signes de puntuació els signes d’entonació, els diacrítics i els auxiliars. Els d’entonació, com et vaig explicar, tenen en comú amb els signes de puntuació “en sentit estricte”, que els dos son signes sintagmàtics, es a dir, que afecten a l’oració. Ambdós indiquen les pauses que s’hi ha de fer. Ho veuràs millor en el següent quadre-resum:

Els signes de puntuació

    SintagmàticsDe puntuaciócoma, punt, punts suspensius, punt i coma, dos punts, guió, guionet, parèntesis, claudàtors
D’entonaciósigne d’interrogació, signe d’exclamació
Diacrítics accents, dièresi, apòstrof, punt volat, etc.
Auxiliars cometes, asterisc, barra inclinada, igual, pleca, etc.

Continuem amb els signes de puntuació “en sentit estricte”. Toca ara parlar dels guions. A diferència d’altres idiomes, en la llengua catalana trobem dos tipus de guions: el guió o guió llarg i el guió curt o guionet.

El guió es sobretot utilitzat per indicar un incís dins d’una oració, funció que comparteix amb els parèntesis i les comes.

També serveix per marcar els diàlegs. Obre la intervenció d’un interlocutor i marca també l’incís del narrador. A diferència del que creia jo (erròniament) el guió al diàleg no és un signe doble (si no hi ha incís del narrador no es posa). Tampoc es deixa cap espai entre el guió i la paraula que el segueix (això si que ho sabia):

—Creus que plourà avui? —va preguntar la Nuria.

—A les notícies van dir que no —vaig dir.

—Però… està molt negre, no creus?

—Si, sembla que caurà un bon xàfec. Darrerament els meteoròlegs no l’encerten gaire!

On si que es deixa espai entre el guió i la paraula que el segueix és a la tercer funció important del guió: iniciar els elements d’una enumeració, com pots veure en el següent exemple sobre els aliments que fan falta per preparar la crema catalana:

Ingredients per a sis persones:

  • ½ litre de llet
  • 4 ous
  • 1 branca de canyella
  • 75 g de sucre (orientatiu)
  • 25 g de farina tipus “Maizena”
  • 1 llimona gran

Amb finalitats més tècniques i convencionals (i no tan relacionades amb les pauses de la frase), els guions també es fan servir en índexs, bibliografies i diccionaris.

L’ús del guionet és força més complex que el del guió llarg, ja que té funcions morfològiques i lèxiques, com ara unir alguns mots compostos tals com “para-sol”. També uneix (en els casos establerts per la normativa) el verb amb algun dels pronoms febles que el segueixen, per exemple “veure-ho”, “anar-hi”, etc.

Que passa amb els mots construïts amb prefixos?

Com a norma general (jo no ho tenia gaire clar), el prefix i el mot a què fa referència s’escriuen junts (sense espai i sense guionet). Per exemple si dic que “L’arxi duc d’Àustria va viure en un entre-sol” a més de no ser veritat històricament, està incorrectament escrit ja que s’hauria d’escriure “arxiduc” i “entresol”.

No obstant això, posarem guionet en el cas del prefix “no” seguit d’un substantiu, pronom o adjectiu com ara “política de no-violència”, “llibres de no-ficció” o “països no-bel·ligerants”.

Hi ha un cas especial en l’àmbit científic en el qual també s’admet el guionet com a recurs estilístic i és quan ens trobem amb dos elements iguals amb prefixos diferents. En aquest cas, podem fer servir el guionet per ometre el primer: pre- i postoperatori, o sub- i suprahepàtic.

Aquests dos darrers casos son els únics en què es mantenen els guionets ja que com t’he dit abans, la norma general és la de no posar cap guionet. Hi havia moltes excepcions que s’escrivien amb guionet com ara quan el prefix precedeix una paraula que comença amb majúscula, símbol, una xifra o cometes: ex-Iugoslàvia, mini-USB, sub-21 o ex-“hippy”. Això però, va canviar no fa gaire (el 2021) de manera que el que he dit abans, ara es incorrecte ja que per simplificar l’ortografia catalana, l’Institut d’Estudis Catalans va decidir substituir el guionet per un espai en els anteriors casos de manera que ara hem d’escriure: ex Iugoslàvia, mini USB, sub 21 o ex “hippy”.

Per cert, en el teclat posar un guionet és fàcil, hi ha una tecla específica i sinó, també pots utilitzar els signe menys (-) però i el guió? Doncs em va costar una mica trobar-lo però finalment ho vaig aconseguir. Si estàs utilitzant el programa Word hauràs de prémer alhora la tecla “altgr” i el signe menys al teclat numèric (—).

Si et deia abans que (encara que jo sempre ho havia pensat) el guió al diàleg no és un signe doble, ara si que et parlaré d’uns signes dobles: elsparèntesis i els claudàtors.

Són signes dobles ja que apareixen sempre per parelles. Consten d’un signe d’obertura i un de tancament.

Els parèntesis (també anomenats parèntesis rodons) serveixen sobretot per inserir incisos en un text per explicar o aclarir alguna cosa. Si es suprimís el parèntesis i el que hi ha dins d’ell () la sintaxi de la oració no patiria (només la informació que aporta).

Aquest signe no només s’utilitza en el llenguatge sinó també en les fórmules químiques, físiques, matemàtiques…

Un tipus especial de parèntesis son els claudàtors (també anomenats parèntesis rectangulars o parèntesis quadrats). Aquest signe (anomenat “corchete” en castellà) funciona exactament igual que el parèntesis. Quina és la diferència llavors amb el parèntesis?

El claudàtor serveix per inserir dins d’un text aliè una cosa que no estava originàriament en aquest, com ara un comentari o una explicació nostra i que no correspon a l’autor original.

Una  altra funció útil del claudàtor és quan tanquem amb aquest signe uns punts suspensius […]. Amb això indiquem que en una transcripció que fem, ometem alguna expressió, un fragment, un capítol, etc.

També serveixen per tancar expressions que ja estan compreses entre parèntesis (i no tornar a repetir aquest signe).

Si et deia abans que els parèntesis i els claudàtors son signes dobles, els que no ho son de cap manera son els signes d’entonació.

Dintre d’aquests, distingim els signes d’interrogació i els signes d’exclamació o admiració.

En català, els signes d’interrogació i admiració es tanquen però no s’obren (s’escriuen al final de l’oració que afecten, immediatament després de l’últim mot); això però, ha variat al llarg de la història de l’ortografia catalana. Fins al segle XIX només es marcava el final de la interrogació i l’exclamació amb el signe de tancament (com ara). A partir del 1800 però, a causa de la novetat introduïda per la “Real Academia Española” d’utilitzar també el signe inicial (el castellà és l’única llengua que utilitza el signe d’obertura), es van produir molts dubtes al voltant d’aquesta qüestió i molts autors van adoptar el criteri d’usar el signe inicial en les frases llargues. Aquesta qüestió no es va tancar definitivament fins al juny de 1993, quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va “aconsellar” usar aquests signes exclusivament al final de l’oració.

Per cert, no es posa mai punt darrere dels signes d’interrogació i d’admiració, ja que al final de la frase té valor de punt, amb la qual cosa la següent paraula haurà de començar amb majúscula (com a regla mnemotècnica pensa que els dos signes ja incorporen un punt, de manera que no en cal cap més).

En alguns contextos, es poden utilitzar més d’un signe d’admiració i interrogació per donar més èmfasi i augmentar el seu efecte (però només tres com a màxim!!!).

Foto: rac1.cat

Després dels signes d’entonació ens trobem amb els signes diacrítics dels quals t’explicaré l’apòstrof i el punt volat

L’apòstrof és un símbol gràfic que reflecteix l’eliminació d’una vocal quan escrivim. S’apostrofen els articles “el” i “la” i la preposició “de” quan la paraula que els segueix comença per vocal o “h muda”. No s’apostrofarà quan la paraula sigui femenina i comenci amb i o u àtones ni tampoc davant de les paraules “una” (referent a l’hora), “ira” i “host” (denominació que rebia durant l’edat mitjana un exercit en una campanya militar).

Tampoc s’apostrofa davant de noms de lletres: la a, la e, la i, la o…

Davant dels símbols s’apostrofa excepte si aquests representen un compost químic unit per un guió o si es tracta d’un punt cardinal, de manera que no pots apostrofar el símbol de l’euro i hauràs d’escriure “El €” però en canvi si que podràs apostrofar “L’L-dopamina” i els punts cardinals: “el sol es pon per l’O”

Pel que fa a les xifres i els símbols numèrics, aquests segueixen les normes generals d’apostrofació quan en pronunciar-los comencin en sons vocàlics:

L’1 d’octubre (u)

L’XI Congrés de Literatura (onzè)

I les sigles… s’apostrofen?

Primer cal dir que existeixen dos tipus de sigles:

  • Sigles sil·làbiques o acrònims – es llegeixen com una paraula (ESO)
  • Sigles alfabètiques o consonàntiques – es llegeixen lletra per lletra (EGB es llegeix e-ge-be)

Exemple: “Quan tenia dotze anys cursava setè d’EGB, però ara els alumnes d’aquesta edat fan primer d’ESO”

En aquesta frase a més de veure un acrònim i una sigla alfabètica en una mateixa oració, hauràs observat que totes dues s’han apostrofat, ja que segueixen les regles generals d’apostrofació.

Quan una sigla es llegeix lletra per lletra i el nom de la primera consonant es llegeix amb vocal, també cal apostrofar-la:

Exemple: “M’agraden molt els partits de bàsquet de l’NBA” (perquè NBA es llegeix ena-be-a)

I què passa amb la lletra “s líquida”, s’apostrofa? La lletra “s líquida” es dona quan encapçala la paraula i precedeix una altra consonant. La trobem, per exemple, a les paraules “Stop”, “Speaker” o “Status quo”. En aquest cas, s’apostrofen els masculins, però no els femenins ni la preposició de:

“Et va agradar l’striptease que van fer a la Scala de Milà”

Tampoc s’apostrofa la hac aspirada (pronunciar la lletra hac com la consonant J) però si que s’apostrofa la hac muda: 

“El hobby de l’home vestit de vermell és l’handbol”.

Per influència angloamericana, a vegades utilitzem l’apòstrof (incorrectament) per ometre les dues primeres xifres d’un any i unir-lo gràficament amb la part textual de l’enunciat com ara: “Mundial ’82” o “Barcelona ’92”. Això s’ha d’evitar i s’ha d’escriure senzillament “Mundial 82” i “Barcelona 92”.

El punt volat és un signe que consisteix en un punt situat a mitja alçaria de les lletres i te una funció específica per al català; la formació de la ela geminada juntament amb les dues eles que l’emmarquen.

Abans, per representar la ela geminada s’usava el guionet (l-l) però des de principis del segle XX s’imposà la grafia del punt volat amb l’objectiu que les dues eles estiguessin el més a prop possible l’una de l’altra. També és incorrecte usar el punt baix (l.l). Per posar correctament el punt volat a l’ordinador s’ha de combinar, alhora, la tecla de majúscules i la tecla del número 3 (l·l).

Acabarem aquest post amb una breu referència a un dels signes auxiliars. Aquests són molts i variats però tenen poc ús real, per la qual cosa només et parlaré de les que considero que són les més importants de totes: les cometes.

D’aquestes, en trobem de tres tipus:

  • Cometes baixes o llatines (<< >>)
  • Cometes altes o angleses (“ ”)
  • Cometes simples o senzilles (‘ ’)

Es poden utilitzar les llatines o les angleses depenent de l’estil de cadascú. Tradicionalment, s’usaven molt les llatines però el seu ús s’ha anat substituint progressivament per les angleses a causa, entre altres motius, per la dificultat avui en dia de trobar-les en molts teclats d’ordinador     (en el meu no n’hi ha i he hagut d’utilitzar els signes matemàtics de “més gran que” i  “menys gran que” repetits, per poder ensenyar-te-les: <<  >> ).

Les cometes simples o senzilles (‘ ‘) es reserven específicament per reproduir el significat d’una paraula o expressió.

Tenir tres tipus de cometes va bé per no haver de repetir unes en un mateixa frase. En aquest cas però, cal mantenir una jerarquia. Primer les baixes (<< >>), dins d’aquestes altes (“ ”) i finalment les simples o senzilles (‘ ’).

Les cometes serveixen sobretot per introduir cites textuals i en moltes novel·les s’acostuma a posar entre cometes també els pensaments d’un personatge (en estil directe).

En català també es fan servir per reproduir un diàleg dins d’un altre diàleg. Recorda que com t’he explicat abans, en català els diàlegs (la intervenció d’un interlocutor i l’incís del narrador) es marquen amb guions. En canvi a l’anglès el diàleg es posa entre cometes i no s’utilitzen els guions.

Jo particularment utilitzo molt les cometes quan escric una paraula que sé que es incorrecta o inexacte però tot i això l’escric perquè no en trobo cap que m’agradi més. També les uso quan li atorgo a una paraula un sentit irònic però no tinc clar que el lector capti aquest significat que he pretès donar-li. Igualment quan escric noms de cançons, capítols de sèries, col·leccions… ho faig entre cometes.

Per cert, quan tanquis les cometes, recorda que el punt i final sempre va a fora d’aquestes.

El tema dels signes de puntuació és molt més llarg i extens del que jo t’he explicat aquí però com que això no pretén ser un manual d’ortografia sinó un recull de dades, normes i curiositats (explicades de la manera més amena que he pogut) perquè et puguin ser útils, crec que donada la llargada (un cop més) d’aquest post, és el moment de deixar-ho aquí, poso, per tant, el punt i final a aquesta història.

Per cert, ja he utilitzat en aquest post el punt i coma (dos cops), te n’has adonat?

Foto: amazon.es

El testament, Julio Cortázar i el rellotge Casio F-91W

“Teaching punctuation” de John William Orr
Foto: Wikimedia Commons

Avui et continuaré parlant dels signes de puntuació perquè crec que és un tema molt interessant i que dona molt de joc. Però com que no vull avorrir-te et parlaré sobretot de curiositats que alhora et poden ser molt útils el proper cop que vulguis escriure alguna cosa.

Abans d’entrar en matèria començaré per un text que segurament hauràs vist o llegit abans ja que ha circulat bastant per les xarxes i que exemplifica de manera divertida la importància dels signes de puntuació. Jo l’he traduït al català i l’he modificat lleugerament. El text és el següent:

Hi va haver un home que per ignorància o malicia va deixar al morir el següent testament que no portava cap signe de puntuació:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan no al meu germà Lluís tampoc en cap cas pagueu el compte al sastre mai de cap manera pels jesuïtes tot el que he dit és el meu desig”.

El notari va donar lectura del testament a les persones que hi figuraven i cadascú d’ells el va interpretar de la manera més favorable als seus interessos. A fi d’aclarir els dubtes, el notari els hi va demanar a tots ells que presentessin un escrit amb el text i que posessin els signes de puntuació que faltaven al paràgraf.

En Joan va presentar un document que deia això:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan, no al meu germà Lluís. Tampoc, en cap cas pagueu el compte al sastre. Mai, de cap manera pels jesuïtes. Tot el que he dit és el meu desig”.

Tal com es veu, amb aquests signes de puntuació el testament era completament favorable a en Joan. En Lluís però, els va col·locar de la següent manera:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan? No: al meu germà Lluís. Tampoc, en cap cas pagueu el compte al sastre. Mai, de cap manera pels jesuïtes. Tot el que he dit és el meu desig”.

El sastre va fer ús de les comes, els punts i els interrogants d’aquesta forma:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan? No. Al meu germà Lluís? Tampoc, en cap cas. Pagueu el compte al sastre. Mai, de cap manera pels jesuïtes. Tot el que he dit és el meu desig”.

El sastre buscava així la manera de cobrar la seva factura al difunt. Per la seva banda els jesuïtes van demanar sorprenentment la totalitat de l’herència. Ho van justificar així:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan? No. Al meu germà Lluís? Tampoc, en cap cas. Pagueu el compte al sastre? Mai, de cap manera. Pels jesuïtes tot. El que he dit és el meu desig”.

Aquesta lectura va motivar un gran escàndol entre els concurrents i per posar ordre es va acudir a l’autoritat pertinent que va aconseguir restablir la calma i després d’examinar l’escrit, objecte de la qüestió, va exclamar en to sever:

—Senyors: aquí es tracta de cometre un frau. El difunt no ha testat i, per tant, l’herència pertany a l’Estat, segons les lleis vigents. Així ho prova aquesta veritable interpretació:

“Deixo tots els meus béns al meu nebot Joan? No. Al meu germà Lluís? Tampoc, en cap cas pagueu el compte al sastre. Mai, de cap manera pels jesuïtes. Tot el que he dit és el meu desig”.

“En virtut d’això, i no havent-hi hereus per aquesta herència, jo, el Jutge … etc., etc., la requiso en nom de l’Estat. Finalitza així aquest assumpte”.

Aquest text l’he vist varies vegades per les xarxes i sempre havia pensat que era anònim. Poc abans de començar a escriure aquest post però, em vaig assabentar que es titula “El testament sense signes de puntuació” i  és obra de l’autor Manuel Toledo y Benito i està recollit en el llibre de José D. Forgione anomenat “Ortografía intuïtiva”.

“La lettura del testamento” obra del pintor italià Achille Glisenti Foto: meisterdrucke.es

Com hauràs pogut veure en aquest exemple, les diferents maneres de puntuar un text poden donar lloc a fins a 5 interpretacions diferents. I és què per exemple una coma pot canviar completament el sentit d’una oració. “No esperi” et convida a avançar però canvia completament de significat si li posem una coma. D’aquesta manera “No, esperi” et prohibeix avançar. “No està malament això”  i  “No, està malament això” diuen exactament el contrari.

S’atribueix a l’escriptor argentí Julio Cortázar el següent text:

“Si l’home sabés realment el valor que te la dona caminaria de quatre grapes a la seva cerca”

Si vostè és dona, ben segur que col·locaria la coma després de la paraula “dona”.

Si vostè és home, ben segur que col·locaria la coma després de la paraula “te”.

La diferència entre “Veniu a dinar nenes!” i “Veniu a dinar, nenes!” és que amb la primera pots acabar a la presó per canibalisme, mentre que la segona és només una crida a la canalla perquè comencin a gaudir d’un àpat.

La falta de comes també ha donat lloc a nombrosos acudits com aquell en el qual es presenta un aspirant per treballar en una empresa i en l’entrevista de feina quan la persona de recursos humans s’adona que aquest no sap fer res, no té cap aptitud pel lloc ni porta cap tipus de currículum, li pregunta enfadat perquè s’ha presentat. L’aspirant sorprès, li contesta:

–A l’anunci deia clarament “ES NECESSITA TREBALLADOR INÚTIL PRESENTAR-SE SENSE REFERÈNCIES”.

I és que la coma dona molt de joc. És el signe de puntuació més complex i també el més utilitzat. Podríem dir que és la “Reina” dels signes de puntuació.

Representa una pausa curta i també es fa servir per fer aclariments o incisos. En relació amb aquest signe sovint cometem dues errades:

  • Col·locar-la davant de les conjuncions i, o i ni. (només es pot fer si els elements coordinats són llargs o complexos).
  • Posar-la entre el subjecte i el verb (aquesta “prohibició” també té excepcions: quan el subjecte és llarg o complex i quan hi ha un incís entre comes que separa subjecte i verb).

En general i en cas de dubte, es recomanable posar poques comes abans que col·locar-ne excessives.

Si com dèiem abans, la coma és la “Reina” dels signes de puntuació, el “Rei” n’és el punt (puntuació ve de punt). Representa una pausa forta en el discurs que pot ser llarga (punt i seguit) o molt llarga (punt i a part). El punt i seguit s’utilitza dins d’un mateix paràgraf mentre que el punt i a part separa els paràgrafs. El punt i final indica l’acabament d’un text.

En català, separem els milers, els milions i els milers de milions amb punt (nombres que expressen quantitat) però compte perquè els anys s’escriuen sense punt:

“El preu de lloguer a Barcelona s’ha situat en els 1.171 euros al mes de mitjana segons les dades del tercer trimestre del 2023 […]”.

Els símbols no porten punt però les abreviatures si. Aquest darrer s’anomena punt abreviatiu i darrera d’aquests no hi va cap més punt, per això “etc.” només porta un punt (perquè és l’abreviatura d’etcètera):

“S’ha engreixat només 1 kg com a màx. tot i no fer res d’exercici”. 

Les sigles no porten punt, com tampoc els decimals (es separen amb una coma):

“La mortaldat infantil a l’URSS s’incrementà del 24,7% el 1970 al 27,9% el 1974”.

Però compte amb escriure per exemple 24’7% perquè aquests signe que he col·locat entre el 4 i el 7 no és una coma sinó un apòstrof i es incorrecte.

Si el punt significa la fi o tancament d’alguna cosa (de la frase en el cas del punt i seguit, del paràgraf en el cas del punt i a part i del text en el cas del punt i final) afegint-li dos punts més es pot provocar l’efecte contrari. Els tres punts seguits no només no reforcen el tancament d’una frase sinó que la prolonguen o la deixen inacabada. Afegir tres punts després d’una enumeració indica precisament que aquesta no està tancada. Aquest signe s’anomena punts suspensius i, com ja t’he dit abans, son únicament 3 punts. En el cas que et deia anteriorment (posar punts suspensius per indicar que una numeració no queda tancada) els punts suspensius es poden substituir per un etcètera o la seva abreviatura “etc.”.

Una altra funció important dels punts suspensius és la d’indicar dubte o temença:

“Doncs… , no sé si vull anar a veure aquella pel·lícula al cinema”.

Si dèiem abans que el punt era el “Rei” i la coma la “Reina”…  Què és el punt i coma?

Doncs seria el “fill desgraciat”, perquè és el signe de puntuació menys utilitzat. Serveix principalment per unir dues frases que tot i ser independents tenen bastanta relació. També s’utilitza per introduir un aclariment o una explicació.

El “problema” del punt i coma és que en la majoria de casos el podem intercanviar per la coma, el punt o els dos punts i preferim utilitzar aquests darrers signes a l’hora d’escriure.

Per pròpia experiència et puc dir que malgrat que fa anys que escric aquestes històries no he usat mai el punt i coma encara. Però això no és únicament una cosa meva, és freqüent llegir llibres sencers sense trobar-te’l.

Pobret punt i coma! Et prometo que a partir d’ara et tindré més en compte i intentaré fer-te servir de vegades!

Per cert, el plural d’aquest signe és punts i coma, i no punts i comes. Ah! Recorda també que després del punt i coma escrivim sempre amb minúscula.

T’acabo d’explicar que una de les funcions del punt i coma és la de poder introduir un aclariment o una explicació, però això també es pot fer usant els dos punts. Com et deia, aquest recurs s’acostuma a utilitzar força més que el punt i coma a l’hora d’escriure!

Els dos punts també serveixen per introduir enumeracions i llistes. Igualment, introdueixen una conseqüència, una conclusió, una explicació, una demostració o una ampliació d’allò que acabem de dir. Quan escrivim una cita textual o paraules literals posarem abans aquest signe.

Una errada que es fa habitualment quan s’utilitzen els dos punts és la de fer-los servir per introduir un incís. Però aquests, s’han d’escriure entre cometes, entre guions llargs o entre parèntesis.

Els dos punts no s’haurien d’utilitzar per separar les hores dels minuts, i aquests dels segons, tant si es tracta de la indicació horària com del temps invertit a fer alguna cosa.

Els dos punts entre les hores i els minuts es van popularitzar amb els rellotges digitals. La marca japonesa “Casio” els va introduir el 1974 (i el 1989 va sorgir el famós model “Casio F-91W”).

En català, però, tradicionalment aquesta funció l’ha feta el punt, d’acord amb el sistema de l’Europa continental, i en contraposició amb el sistema angloamericà (que utilitza els dos punts). Per això, en frases com “El tren surt a les 17.15 h” o “El guanyador de la marató va fer un temps de 2.21.32,67”, s’usa el punt per les unitats i la coma per als decimals.

Tot i això, també es poden usar els dos punts perquè també és el format internacional estàndard que marca la norma ISO 8601 especialment en àmbits tecnològics i tècnics.

En resum: no és que els dos punts siguin incorrectes, sinó que el punt es considera més propi de la llengua escrita i els dos punts, més propis de l’àmbit digital.

Com que la història d’avui m’ha sortit bastant llarga, posaria aquí un punt i a part (el post s’acaba però la meva narració sobre els signes de puntuació continuarà en la següent història).

El famós rellotge Casio Foto: amazon.es

Bibliografia seleccionada

.- Autors diversos. (2009) Vic / Barcelona. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Eumo Editorial / Associació de Mestres Rosa Sensat / Universitat de Barcelona / Universitat Pompeu Fabra.

.- Millán González, José Antonio. Perdón imposible: Guía para una puntuación más rica y consciente. Editorial Ariel.

.- Institut d’Estudis Catalans (2017) Barcelona. Ortografia catalana (aquesta obra va patir modificacions i vas ser actualitzada el 3 de juny de 2021).

El Tsar Alexandre III, Pompeu Fabra i Carlemany

Fa un temps, el meu amic Vicenç em va convidar a veure un humorista que actuava al teatre Borràs de Barcelona. El darrer cop que ens havíem vist amb el Vicenç (feia tot just una setmana) ja m’havia avançat que em convidaria a un espectacle i durant aquella setmana em va enviar un “whatsapp” comentant-me la possibilitat que anéssim a dinar plegats abans del “show”. Van passar els dies i va arribar el dia de la funció.

Com que encara no havíem decidit res sobre el dinar i ja eren quarts de dos del matí, li vaig enviar un “whatsapp” instant-lo a que em contestes ràpid sobre aquest tema. De seguida em va respondre preguntant-me si jo volia anar a dinar fora. Llavors jo vaig enviar-li un missatge que deia el següent: “Doncs ara no!” i ell em va proposar aleshores que dinéssim cadascú per la seva banda i que quedéssim a les 19h (mitja hora abans de l’actuació). Em va estranyar la seva resposta perquè pensava que ell també volia anar a dinar fora i així li vaig fer saber en un altre “whatsapp” que seguidament li vaig remetre. Llavors ell em va dir que no entenia el que li estava dient  i  que no sabia si jo volia anar a dinar fora o no. En aquell moment em vaig adonar del que havia passat. En el missatge previ que li havia lliurat m’havia oblidat la coma i havia posat un signe de puntuació equivocat de manera que en comptes de posar “Doncs (quedem) ara, no?” apressant-lo a quedar en aquell moment perquè ja era tard, vaig escriure “Doncs ara no!” que ell va interpretar com que ara jo ja no volia quedar per dinar. Es va tractar d’un malentès sense importància que es va solucionar fàcilment en adonar-me del que havia passat (al final vam anar a dinar a fora com havia estat la nostra idea inicial). A l’oblidar-me la coma i equivocar-me en el signe de puntuació vaig donar a entendre exactament el contrari del que pensava.

Aquesta petita confusió es va resoldre sense més conseqüències, però no és el cas d’altres petites errades que al llarg de la història han provocat grans embolics. A vegades, del lloc on es troba situada la coma en pot dependre la vida o la mort d’una persona.

El monarca Carles V estava a punt de signar una sentència que deia així: “Perdó impossible, que compleixi la seva condemna”. Amb la ploma a la mà es quedà uns instants pensatiu, i en un gest de magnanimitat regia, signà el document no sense abans haver desplaçat la coma: “Perdó, impossible que compleixi la seva condemna”, deia ara la sentència que perdonava la vida al condemnat. Aquesta anècdota que t’acabo d’explicar es falsa, però exemplifica a la perfecció com una coma pot salvar la vida d’una persona.

Hi ha una versió similar d’aquesta llegenda en anglès. En aquest cas es tracta d’una condemna a mort escrita pel Tsar Alexandre III de Rússia. La seva dona Dagmar creient que el condemnat era innocent canvià la coma, quedant la sentència d’aquesta manera: “Pardon, impossible to be sent to Sibèria” (Perdó, impossible que sigui enviat a Sibèria).

Aquesta història al igual que l’anterior també és fictícia però mostra que la posició o l’aparició d’una coma pot canviar completament el sentit d’una oració, per aquest motiu jo crec que es molt important puntuar bé un text, però… quan temps es dedica a ensenyar la puntuació a l’escola comparat per exemple al que es dedica a l’ortografia?.

Un text amb faltes d’ortografia com per exemple posar la paraula “aixó” amb accent tancat quan el correcte és accentuar-la obertament (“això”) indica deixadesa i poc rigor però molt difícilment s’altera el missatge que el que ha escrit el text vol transmetre. En canvi, una mala puntuació pot fer del tot incomprensible el que es vol comunicar. Avui en dia a més, s’escriu a mà cada cop menys i s’utilitzen molt processadors de textos que tenen corrector automàtic o t’avisen de l’error ortogràfic que has comés (a mi per exemple m’ha sortit una marca vermella sota la paraula “aixó” avisant-me de l’errada que havia fet). Per contra, cap processador t’avisarà d’un text mal puntuat.

El mateix Pompeu Fabra no es va preocupar en general dels signes de puntuació, als quals fa referència només superficialment molt poques vegades.

Foto: Pompeu Fabra

Pot ser que un dels motius de tot això (que s’ensenyi molt poc a l’escola i que Pompeu Fabra no hi dediqués gaire temps ni treball) és que a diferència de l’ortografia, els signes de puntuació no es limiten a un conjunt de regles. A més, davant del dubte sobre si hem puntuat bé o no el que acabem d’escriure, no podem consultar un diccionari. Tampoc cap cercador d’internet ens donarà la resposta que busquem. Normalment no hi ha una norma establerta per saber quin signe de puntuació s’ha d’utilitzar sinó que acostuma a ser una tria subjectiva de qui escriu. I és que puntuar és bonic (alguns autors creuen que és fins i tot un art) però pot ser complicat i difícil. Per començar…quants signes de puntuació existeixen?

El signes de puntuació són:

.- El punt (.)

.- La coma (,)

.- El punt i coma (;)

.- Els dos punts (:)

.- Els punts suspensius (…)

.- Els parèntesis ()

.- Els claudàtors ([ ])

.- El guió i el guionet (-)

I els signes d’interrogació i exclamació on queden?

Els dos son signes d’entonació i serveixen per diferenciar una oració interrogativa i exclamativa d’una d’expositiva. Tant els signes de puntuació en sentit estricte (els que he posat a dalt) com els signes d’entonació son signes sintagmàtics. S’anomenen així perquè afecten el sintagma o oració. Indiquen les pauses que s’han de fer.

La classificació dels signes de puntuació inclou a més dels signes sintagmàtics (puntuació i entonació), els signes diacrítics (accents, dièresi, apòstrof…) i els signes auxiliars (l’asterisc, les cometes, la barra inclinada, etc.).

Jo, que escric regularment des de fa temps, considero que puntuar bé és molt important i m’esforço bastant a fer-ho correctament. Una bona puntuació no només crea pauses necessàries en la lectura sinó que també pot aclarir la interpretació d’un contingut ambigu i ajudar a organitzar, cohesionar i estructurar el discurs de l’autor.

Al principi, les persones escrivien de forma continua. No es deixaven espais en blanc entre les paraules, no posaven cap tipus de puntuació, ni accents i escrivien normalment en majúscules.

El paràgraf anterior fa molts anys es llegiria així:

ALPRINCIPILESPERSONESESCRIVIENDEMANERACONTINUANOESDEIXAVENESPAISENBLANCENTRELESPARAULESNOESPOSAVACAPTIPUSDEPUNTUACIONIACCENTSIESCRIVIENORMALMENTENTENMAJUSCULES

Que et sembla ? Difícil de llegir, oi?

Això no va canviar fins a finals del segles VIII i IX quan Carlemany, reis dels francs i posteriorment coronat emperador, va demanar als seus savis que creessin una escriptura més comprensible que la que hi havia aleshores. La conseqüència d’això va ser el naixement de l’escriptura carolíngia que es va estendre per tot l’Imperi Carolingi (que anava des del nord de l’actual Catalunya fins a centre Europa). Aquesta nova escriptura era molt més clara i llegible, es separaven les paraules i s’incorporaven els primers signes de puntuació. A més, es posava en majúscula la primera lletra de les frases després del punt.

El segon gran impuls històric respecte als signes de puntuació el trobem en el Renaixement italià, quan els humanistes van elaborar una cal·ligrafia pròpia (fàcil de llegir) per difondre la cultura. Les seves aportacions es van estendre àmpliament així com també l’ús dels signes de puntuació gràcies a un invent importantíssim: l’impremta.

Foto: Mapa de l’Imperi Carolingi

Bibliografia seleccionada

.- Autors diversos. (2009) Vic / Barcelona. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Eumo Editorial / Associació de Mestres Rosa Sensat / Universitat de Barcelona / Universitat Pompeu Fabra.

.- Millán González, José Antonio. Perdón imposible: Guía para una puntuación más rica y consciente. Editorial Ariel.

Arròs amb ceba, Kikunae Ikeda i Gérard Depardieu

Cebes: delicioses per alguns, fastigoses per uns altres  Foto: wikipedia

Fa un temps vaig dinar al “Bar Sport” de Falset el dia de Tots Sants; ho acostumo a fer cada any després d’anar al cementiri. Aquell dia vaig demanar un arròs amb gambes i calamars que em vaig partir amb els meus pares i la meva tia Montse. L’arròs estava ple de ceba però tot i això em va agradar bastant. Pel meu pare va ser una autèntic martiri i es va dedicar una bona estona a apartar tots els trossets de ceba que hi havia al plat un a un. Mai m’ha agradat la ceba però la veritat és que cada cop la tolero més. No és pot dir encara que m’agradi però si està cuita, me la puc empassar sense cap problema.

Primer em vaig acostumar una mica a la ceba dels sofregits i de les salses de tomàquet. Desprès a la dels guisats i els fideus xinesos. I aquell dia va succeir amb l’arròs. També m’està passant una mica amb el pebrot vermell o les panses; un aliment que abans no suportava però que de mica en mica m’he anat acostumant al seu gust i el vaig tolerant cada cop més.

Podria ser que m’acabés agradant un aliment que de petit odiava? Doncs, es veu que si, i que això té una explicació científica.

La llengua té quatre tipus de papil·les gustatives. No s’ha de confondre això amb els 4 sabors que vam estudiar a l’escola (Dolç, Salat, Àcid i Amarg). Les 4 papil·les gustatives reben el nom de:

  • Caliciformes
  • Fungiformes
  • Filiformes
  • Foliades

Les papil·les gustatives son receptors sensorials que envien senyals al cervell perquè processi quin gust te l’aliment que estem menjant. Una persona “normal” en té unes 10.000 que es van regenerant cada dues setmanes. Es veu però, que a mesura que ens fem grans, aquestes papil·les cada vegada triguen més en regenerar-se, amb la qual cosa perdem una certa capacitat de gust i això fa entre altres coses que aquells aliments que “odiàvem” de petits perdin força i els suportem bastant millor amb el pas del temps. Un altre motiu que fa que siguem més receptius a aquells aliments que detestàvem en un principi, és que a més de perdre gust amb el pas del temps, també perdem capacitat olfactiva amb el transcurs dels anys.

Si t’he dit abans que un adult te unes 10.000 papil·les gustatives pensa que un nadó en te unes 30.000 a més d’una gran sensibilitat olfactiva. Per tant, el que mengen els nadons i els nens petits te un sabor 3 cops més intens i fort que el que mengem a la vida adulta. És normal doncs que els infants sentin certa aversió per alguns aliments o que quan ets jove, el primer cop que tastes el cafè o la cervesa no t’agradi gaire o gens (per ells és quasi el triple d’amarg que pels adults).

Mengem amb els ulls? Com t’he dit abans, quan les papil·les gustatives entren en contacte amb el menjar, envien senyals al nostre cervell per interpretar el sabor. Tanmateix,  abans d’ingerir qualsevol aliment el veiem abans (normalment). Per tant, els nostres ulls envien senyals al nostre cervell molt abans de què les nostres papil·les gustatives en tinguin l’oportunitat i això pot predeterminar com percebrem el sabor  que estem a punt de menjar.

I què és el primer en què es fixen els teus ulls quan observes un aliment? Doncs en el color. Les persones associem els colors dels aliments amb els seus sabors ja des del naixement. Si el color d’un producte alimentari no coincideix amb les nostres expectatives percebrem el seu sabor de manera diferent a l’habitual (és quelcom psicològic). Però no tot és psicologia, ja que a través del color podem saber o calcular aproximadament el nivell de maduració i frescor de certs aliments com ara fruites i verdures. Això també ens ajuda a distingir entre els aliments naturals i artificials. Per exemple, el color blau no es gens habitual entre els aliments naturals i és el color que menys ve de gust menjar, provocant bastant rebuig en la majoria de gent (sembla ser que a vegades s’utilitzen plats blaus per facilitar les dietes per perdre pes).

A mi, el color que menys m’agrada és el violeta o el lila (és el mateix color?). També em desagrada molt el color granat fosc. Potser és per això que mai he provat la remolatxa (quin fàstic només de pensar-hi!) Com t’he dit abans, la informació visual del color anticipa i organitza les nostres experiències gustatives. El nostre sentit de la vista acostuma a enganyar al nostre sentit del gust. Quan el color d’un aliment és diferent del que esperàvem, el nostre cervell “ens diu” que també te un gust diferent (encara que això no sempre sigui veritat).

Per què ens agraden alguns aliments i d’altres no? Que alguns aliments agradin a uns i a altres no, depèn en gran mesura del número i tipus de receptors del gust amb els quals naixem.

Molts cops rebutgem certs aliments simplement perquè no els hem tastat. Això pot ser perquè la teva família mai t’hi ha exposat, perquè menges més o menys de tot i no n’has tingut necessitat o bé per una qüestió cultural (si mai hem menjat insectes, provar-los ens causarà un cert rebuig però si els haguéssim menjat des de petits com en altres llocs dels món, segurament ens els menjaríem encantats). Aquest és el motiu que explica per exemple perquè als xinesos no els hi agrada el formatge.

Un altre motiu de què no ens agradi un aliment és haver tingut una experiència negativa prèvia amb aquest. Pot ser que ens hagin obligat a menjar-lo de petits i associem aquest record negatiu a l’aliment, n’hàgim abusat en excés  o se’ns hagi posat malament (indigestió, empatx, nàusees, vòmits, intoxicació…). Això fa que el cervell associí automàticament aquest menjar a un malestar. A vegades l’aliment no en te cap culpa, el que passa es que hem abusat del seu consum.

Moltes de les nostres preferències i rebutjos alimentaris es generen a la infància, fins i tot abans de néixer. El que menja la mare pot influir molt en el que li agradarà al seu fill en un futur. La dieta de la mare afecta al líquid amniòtic i aquesta influència continua en els mesos posteriors al naixement fins a la fi de la lactància. Si una mare menja molt all, la seva llet tindrà sabor a all i el nadó acceptarà més l’all que un altre nadó la mare del qual no prengui all (que a la meva mare no li agradi l’all segurament  te molt a veure llavors en què a mi tampoc m’agradi). Fins als 2 anys mengem qualsevol cosa, és a partir de llavors que desenvolupem una “fòbia” a nous aliments.

Per què moltes coses que no ens agradaven de petits ens acaben agradant de grans? A la vida adulta a vegades fem un esforç perquè un aliment ens agradi que no fèiem en la infantesa. De petits som molt primmirats amb el que ens posem a la boca però a mesura que ens anem fent grans ja no som tan escrupolosos, perdem sensibilitat olfactiva, tenim ganes d’experimentar coses noves, no percebem els sabors de manera tan intensa com quan érem més joves, ni tenim els paladars tan sensibles (les papil·les gustatives dels nens amplifiquen el sabor de les notes amargues dels aliments).

Hi ha alguna manera de fer que t’agradi un menjar pel qual sempre has sentit aversió? Doncs la tècnica per aconseguir que a un adult li acabi agradant un aliment que sempre ha rebutjat és exactament la mateixa que s’aplica als nens petits per aconseguir que aquests mengin de tot. La tècnica és senzilla: una exposició suau i constant a aquest aliment.  En aquesta situació es pot fer una cosa que els nens petits fan de manera instintiva, posar-se l’aliment a la boca i després treure’l sense empassar-te’l. D’aquesta manera ens podem acostumar a un sabor sense associar-lo automàticament a una reacció física negativa. Un altra “truc” pot consistir en tastar l’aliment cuinat d’una altra manera o menjat simultàniament amb altres aliments que t’agradin.

Com t’he dit abans, als nadons i als infants els hi desagrada molt el sabor amarg i tenen predilecció pel dolç. Això te una explicació biològica i evolutiva. Els primers essers humans del planeta havien de seleccionar bons aliments i rebutjar els dolents. Això va fer que desenvolupessin una habilitat per detectar els sabors amargs. La major part de substàncies tòxiques o verins que trobem a la natura son amargs així com les plantes no comestibles. El menjar podrit o en mal estat també te un sabor amarg tirant a àcid o agre. Per això des de petits tenim una aversió innata a aquests sabors (es un mecanisme de defensa).

La predilecció pel dolç que tenim de petits també respon a una qüestió biològica. Al llarg de la nostra evolució, la natura ens oferia molt pocs aliments dolços (fruita madura i mel, principalment). Trobar aquestes fonts de glucosa ens donava una gran energia i a més aquestes grans quantitats de calories s’emmagatzemaven en forma de greix que ens ajudava a sobreviure durant l’hivern.

El dolç i l’amarg dels quals t’acabo de parlar són dos dels quatre sabors “clàssics” que vam aprendre a l’escola juntament amb l’àcid (o agre) i el salat. Aquesta classificació  s’ha hagut, però, d’actualitzar i corregir d’ençà que el químic japonés Kikunae Ikeda va descobrir un nou sabor mentre assaboria un caldo d’alga Kombu que segons ell tenia un gust que no era ni dolç, ni salat, ni àcid ni amarg. El va anomenar “Umami” i el va identificar amb el Glutamat Monosòdic, un aminoàcid que es troba en el cos humà i en molts aliments.

El professor Kikunae Ikeda  Foto: wikipedia

Encara que ja a l’antiga Roma es te noticia del “Garum” una salsa de peix fermentat que produïa aquest sabor, no va ser fins al 2002 quan els científics van identificar els receptors d’aquest sabor a la llengua (convertint-lo oficialment en el cinquè sabor).

Umami com t’he dit és una paraula japonesa. Equival a “saborós” i està formada per dos mots, “Umai” vol dir deliciós mentre que “Mi” vol dir sabor.

A diferència dels quatre sabors “clàssics”, l’Umami és més difícil de distingir. És un sabor més “abstracte”, difícil de definir tot i què sembla ser que va ser el primer sabor que vam conèixer els humans. Sí, m’estic referint a la llet materna. Molts científics sostenen que la llet materna és un dels compostos on es troba l’Umami de forma natural (per contra, encara hi han investigadors que qüestionen l’existència mateixa d’aquest sabor).

Una de les característiques de l’Umami és que més enllà del seu propi sabor a l’afegir-ho a d’altres aliments, potencia els altres sabors. Per exemple, si en un caldo de brou li afegeixes salsa de soja o xampinyons, el caldo no estarà més salat però si tindrà més sabor (més “umami”). De fet, a més de potenciar el sabor, els experts parlen de que proporciona equilibri als altres sabors, per exemple perquè baixa la sensació d’amargor i potència el dolç deixant l’aliment més harmonitzat.

I on es troba l’Umami? En el formatge parmesà, les nous, la soja, anxoves, els xampinyons, la tonyina, sardines, ceba, tomàquets…

Actualment s’està vivint un “boom” amb aquest sabor i es veu que la majoria de restaurants amb estrelles “Michelin” s’esforcen molt en potenciar-lo al màxim en els seus plats. Fins i tot s’ha rodat fa poc una pel·lícula sobre aquest sabor anomenada precisament “Umami”. Aquest film francès de 2022 es va titular en castellà “El sabor de las cosas simples” i explica la història d’un xef francès, interpretat per Gérard Depardieu, que viatja al Japó per descobrir el secret de l’Umami i per buscar un xef japonès que el va guanyar en un concurs culinari que va tenir lloc fa molts anys i en el qual el va vèncer amb un senzill bol de ramen.  

Quan encara no hi ha un consens complet entre els experts sobre la consideració de l’Umami com a cinquè sabor bàsic a sumar als quatre científicament provats com a recognoscibles per les papil·les gustatives: dolç, salat, àcid i amarg, està sorgint un nou debat sobre un possible sisè sabor primari. I el que és més curiós és que no parlem d’un mateix sabor. Diferents investigadors de diferents universitats manifesten haver trobat el sisè sabor. Mentre una Universitat d’Indiana parla del “greix” com a sisè sabor (proposen anomenar-lo “oleogustus”), els seus homòlegs de la Universitat del sud de Califòrnia (embolica que fa fort!) creuen haver descobert en el clorur d’amoni aquest sisè sabor. Com que hi ha un caramel fet a partir de regalèssia molt típic dels països nòrdics que s’assembla molt a aquest nou sabor, l’han batejat de moment amb el nom nòrdic del caramel (“Salmiakki”). Per acabar-ho d’adobar, un altre equip d’investigadors ha descobert un altre sisè sabor, l’“Alcalí”. El tret més destacat d’aquest sabor alcalí és que l’esser humà no el pot detectar. Només ho pot fer……la mosca de la fruita!!!

No sé quants nous sabors es descobriran en el futur, però per mi, el dolç sempre serà el meu preferit. I tu, ets més de dolç o de salat?

Pastilles de regàlessia salades que es poden comprar per amazon; serà el “Salmiakki” el sisè sabor?  Foto: amazon.es

Indiana Jones, Frasier i Alexandre Magne

Fa un temps, amb motiu de l’estrena de la cinquena entrega de les aventures d’Indiana Jones vaig voler tornar a veure les quatre pel·lícules anteriors de l’arqueòleg americà. La primera que vaig veure a la meva vida va ser “Indiana Jones i el temple maleït”. Recordo que la vaig anar a veure fa molts anys al cinema amb la meva mare i la meva germana.

La meva preferida de les quatre és “Indiana Jones i l’última croada”. En aquesta pel·lícula hi ha una escena en la qual Indiana Jones i el seu pare viatgen a Berlín per tractar de recuperar el diari d’aquest últim que es troba en mans dels nazis. Es tracta d’un diari que recull tota mena de troballes i anotacions relacionades amb la cerca del Sant Greal. Un cop arriben a la capital germànica es troben enmig d’un acte multitudinari nazi de crema de llibres. Allà Indiana aconsegueix recuperar el diari però quan ja es disposa a marxar és veu arrossegat per una munió de gent entusiasmada per la presència del Führer que el fan ensopegar precisament amb el mateix Adolf Hitler. Bocabadat, Indiana es queda immòbil mirant-lo sense saber com reaccionar. El dictador nazi li pren el diari i li signa un autògraf davant la sorpresa de l’arqueòleg americà.

Aquesta escena em va impactar en el seu moment i la vaig trobar molt original. El personatge de Hitler a la pel·lícula és interpretat per un actor escocès anomenat Michael Sheard que va interpretar al dictador nazi fins a 5 cops al llarg de la seva carrera. Si hagués estat el mateix Adolf Hitler qui hagués aparegut al film (t’imagines!) estaríem parlant d’un cameo. Un cameo és una aparició breu d’una persona coneguda representant-se a ell mateix normalment en una pel·lícula. El seu paper no te cap importància en la història i son molts els directors de cinema que tenen per costum incloure cameos d’ells mateixos en les seves pròpies pel·lícules.

Encara que el primer cameo de la història va ser el protagonitzat pel director francès George Méliès en la seva pel·lícula de 1896 “Le Manoir du diable” (La casa del diable), qui més va popularitzar aquest terme va ser el director de cinema britànic Alfred Hitchcock que en va arribar a fer fins a 37.

Un tipus de pel·lícules on sovintegen els cameos és en el remake, on els actors de les pel·lícules originals acostumen a aparèixer breument en la nova versió. Per exemple a “El cabo del miedo” (remake que va fer l’any 1991 el director Martin Scorsese) fan un cameo Robert Mitchum i Gregory Peck que son els actors que l’any 1962 van protagonitzar la pel·lícula original “El cabo del terror”.

Un remake és una nova versió d’una història ja existent. És a dir, una renovació o actualització d’una obra anterior. Encara que no acostuma a passar, a vegades el remake supera la versió original. Aquest és el cas per exemple de “Con faldas y a lo loco” dirigida per Billy Wilder el 1959 que és millor que el film francès “Fanfare d’amour” de 1935 o la cinta de John Carpenter “La cosa” (1982) que és superior al film que va produir Howard Hawks al 1951 “El enigma de otro mundo”.

Un terme molt similar al remake i del qual es parla molt darrerament es el reboot. Literalment aquesta paraula anglosaxona significa reinici. El reboot pren com a base una història antiga per fer una nova versió d’aquesta. Si t’hi fixes bé, s’assembla molt a la definició que t’he dit abans de remake. Que és el que diferencia llavors el reboot del remake? Doncs bé, el reboot no te en compte molts dels fets que narrava l’anterior història. Mentre que el remake explica pràcticament la mateixa història alterant com a molt el context d’aquesta, el reboot en canvi arranca des de zero. Només te en compte alguns dels elements de l’anterior història i n’afegeix de nous. Per exemple, el film “Batman begins” dirigit per Christopher Nolan l’any 2005 no és un remake de les anteriors pel·lícules de Batman que ja s’havien realitzat sinó un reboot d’aquestes. És una pel·lícula molt més fosca i realista que les anteriors de Batman. Explica una història que mai abans havia estat explicada en les anteriors cintes de Batman i es centra molt a desenvolupar el creixement d’aquest personatge.

Però tornem un altre cop a Indiana Jones i en concret a la seva segona pel·lícula “Indiana Jones i el temple maleït”. Com he dit abans encara que no és el meu llargmetratge preferit de la franquícia si que és el que em va marcar més. El meu personatge preferit és un nen xinès anomenat “Tapón”. Com que quan la vaig anar a veure jo tenia una edat similar a la seva, vaig empatitzar més amb ell que amb el personatge d’Indiana Jones. Resulta que l’actor que l’interpreta és el mateix que surt també a “Los Goonies”, una altra de les pel·lícules preferides de la meva infantesa. En aquesta pel·lícula un grup d’amics busquen un tresor després de trobar un antic mapa a les golfes de la casa d’un d’ells. Al igual que en els films d’Indiana Jones aquests nois també busquen un tresor, hauran d’esquivar un munt de trampes per arribar-hi i son perseguits per uns “dolents” (que a diferència d’Indiana Jones no son els nazis sinó una família d’atracadors d’origen italià anomenada “els Fratelli”). Com veus hi ha bastantes similituds amb la saga d’Indiana Jones, però estan ambientades en èpoques diferents.

L’actor que interpreta “Tapón” a Indiana Jones és “Data” a “Los Goonies”, un nen especialista en tota mena de “gadgets”. Si “Los Goonies” estigués ambientada a la mateixa època que Indiana Jones i el personatge interpretat pel mateix actor fos ”Tapon” i no “Data”, estaríem parlant d’un spin-off. Aquest concepte designa una obra que no és una continuació d’una ja existent però si que pren d’aquesta un element important. No continua la història anterior però si que deriva d’aquesta, com una branca d’un arbre que surt del tronc central d’aquest. Normalment l’element important es un personatge secundari que ha tingut molt èxit. És torna tant popular que li creen la seva pròpia sèrie o pel·lícula en la qual serà el protagonista principal. El meu spin-off preferit es el que es va originar a partir d’una sèrie anomenada “Cheers”. Quan al 1993 aquesta sèrie es va acabar, poc després en va començar una altra protagonitzada per un personatge secundari d’aquesta, el psiquiatre Frasier Crane. La sèrie anomenada simplement “Frasier”, va tenir un gran èxit de públic i crítica i com t’he dit és el meu spin-off favorit. 

Foto: https://www.filmaffinity.com/

Però tornant un altre cop a Indiana Jones, una de les coses que he descobert ara que he tornat a mirar una altra vegada la saga és que ens els primers minuts de la primera pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda” apareixen unes lletres que indiquen que l’acció està tenint lloc l’any 1936 a Sud Amèrica. La pel·lícula que segueix a aquesta primera és “Indiana Jones i el temple maleït” i en les primeres escenes també se’ns mostra el  lloc i el moment on aquesta es desenvolupa. L’indret és Shangai però l’any és el 1935. És un any abans que “A la recerca de l’arca perduda”. Per tant, “Indiana Jones i el temple maleït” és una preqüela i no una seqüela.

Una seqüela és la continuació d’un film anterior. Contenen molts elements de l’obra original com la majoria de personatges. Son les “segones parts” de tota la vida. La preqüela en canvi és l’oposat a la seqüela ja que la història que explica precedeix a l’obra original. En principi les preqüeles conclouen les seves històries poc o just abans d’on comença la història original a la que fa referencia la preqüela. Normalment expliquen l’origen o els esdeveniments que tenen lloc en la pel·lícula original. Això darrer no succeeix a “Indiana Jones i el temple maleït” i per aquest motiu hi ha gent que no la considera una preqüela encara que tècnicament si que ho sigui. Es veu que la decisió de situar la segona pel·lícula d’Indiana Jones cronològicament abans de la primera es va prendre perquè el productor del film George Lucas no volia que els nazis fossin novament els malvats de la història. Si es situava en el temps “Indiana Jones i el temple maleït” després de la primera pel·lícula de l’arqueòleg aventurer, ens haguéssim trobat que l’acció d’aquest film hagués tingut lloc just abans de la segona guerra mundial amb la qual cosa hagués estat molt difícil que els nazis no apareguessin a la història una altre cop.

Tanmateix, els nazis son personatges recurrents en les pel·lícules del famós arqueòleg. Tornen a aparèixer a la tercera entrega de la saga “Indiana Jones i l’última croada” i també en la darrera “Indiana Jones i el dial del destí”. Com et deia al principi d’aquesta història, vaig voler veure les quatre pel·lícules anteriors de l’arqueòleg americà abans de mirar la seva darrera entrega. Després de fer-ho, vaig anar al cinema a veure-la i encara que, evidentment, no està a l’alçada de les entregues anteriors, a mi em va agradar i per això et recomano que la vegis, així com també et suggereixo que si no l’has vist i decideixes fer-ho, deixis de llegir aquest escrit perquè d’ara endavant contindrà algun que altre spoiler sobre aquest film.

L’spoiler és un altre terme cinematogràfic que encara que pot semblar molt modern  existeix des de que també ho fan les històries i no és altra cosa que explicar totalment o parcialment elements claus d’un llibre, pel·lícula etc. a alguna persona que les desconeix esguerrant-li els factors sorpresa o girs argumentals que pugui contenir la història. En català es diu “filtració” o “revelació” encara que des de 2019 aquest anglicisme s’accepta com a correcte en català com a “espòiler”.

Bé ara que ja t’he avisat, et diré que la darrera cinta d’Indiana Jones gira al voltant del mecanisme d’Anticitera inventat, segons la pel·lícula, pel grec Arquimedes. Aquest artefacte fa possible els viatges en el temps i darrera la seva cerca a més d’Indiana Jones també hi van un científic alemany i la CIA americana. Aquest científic, alemany que ha treballat molts anys per la NASA, es en realitat Jürgen Voller un nazi que el que vol aconseguir realment amb el dial (Anticitera) és retrocedir en el temps fins al 1939 per assassinar Hitler i que els nazis guanyin així la segona guerra mundial (segons ell, Hitler va ser el culpable de perdre aquesta guerra). El que succeeix és que en comptes de retrocedir fins al 1939 el grup arriba a Siracusa (Sicilia) durant el setge d’aquesta ciutat pels romans l’any 212 abans de Crist. Allà entre altres coses, Indiana Jones coneix personalment Arquimedes i bé, ja no t’explico res més.

Si en comptes d’aparèixer a la Siracusa de l’any 212 abans de Crist haguessin aconseguit viatjar fins l’Europa del 1939 i Voller hagués assolit l’objectiu d’assassinar Hitler i canviar el curs de la història tal com era la seva intenció, estaríem parlant que la darrera cinta d’Indiana Jones és una ucronia. Aquest concepte designa un gènere literari que desenvolupa un fet històric de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment. Per això en anglès rep el nom d’“alternate history” (història alternativa). És considera un subgènere de la ciència ficció i especula amb una realitat històrica diferent de la que va tenir lloc. El moment concret que separa la realitat històrica que va succeir de la realitat ucrònica s’anomena punt Jonbar en honor a un personatge anomenat John Barr. En el llibre “La legión del tiempo” (1938) de Jack Williamson hi ha un moment en el qual el seu protagonista (John Barr) haurà de triar entre dos objectes (un imant i una pedra). Aquesta elecció produirà un important punt d’inflexió en la història (depenent de quin objecte seleccioni hi hauran conseqüències diferents).

Si “Indiana Jones i el dial del destí” hagués estat realment una ucronia, el punt Jonbar seria el moment en el qual el personatge del científic nazi assassina Hitler (esdeveniment que hagués canviat la història).

El tema dels aliats perdent la segona guerra mundial es el tema més popular de les ucronies. Això fa que les obres d’aquest gènere més famoses tractin aquest tema com ara “L’home del castell” (1962) de Philip K. Dick, Patria (1993) de Robert Harris o “La conjura contra America” (2004) de Philip Roth. Al cinema també hi han exemples d’ucronies relacionades amb el nazisme i la segona guerra mundial com el film “Malditos bastardos” (2009) de Quentin Tarantino en el qual assassinen a Hitler en un cinema de París.

El terme ucronia va ser establert per primer cop l’any 1857 pel filòsof francès Charles Renouvier però per trobar el primer exercici d’especulació històrica que és va fer hem d’anar a l’antiga Roma poc abans del naixement de Crist. En aquella època l’historiador romà Titus Livi va escriure una monumental història de Roma anomenada “Ab Urbe condita”  que consta de cent quaranta-dos llibres. En el seu llibre novè l’historiador romà conjectura i fantasieja sobre que hagués passat si Alexandre Magne s’hagués decidit per conquerir occident (Roma) en comptes d’orient (Imperi persa, Alexandria…). És tracta doncs de la primera ucronia de la història.

Un concepte molt relacionat amb la ucronia i que es pot fàcilment confondre amb aquesta es la història contrafactual. Al igual que en la ucronia, en la història contrafactual també s’especula o s’imagina amb un mon alternatiu fruit d’una evolució diferent de determinats fets històrics. Quina és doncs la petita diferencia entre les dues?

Doncs bé, la ucronia seria la versió literària de la història contrafactual, una obra de ciència ficció. Per la seva banda, la història contrafactual seria un exercici d’especulació a partir d’un anàlisi acadèmic rigorós per historiadors del més alt nivell.

La història contrafactual intenta respondre a la pregunta “Que hagués passat si …?” (“What if…?” en anglès). La història contrafactual és més seriosa que la ucronia ja que intenta analitzar possibles desenvolupaments alternatius a partir de premisses científiques. És una forma de historiografia mentre que la ucronia és molt més fantasiosa.

Foto: https://www.getitright.earth/

Crispetes, galetes i samarretes

L’altre dia vaig anar al cinema amb el Juanma. Abans d’entrar a la sala vaig dubtar si anar o no a comprar unes crispetes. No ho acostumo a fer habitualment, només molt de tant en tant. Com que no tenia molta gana volia agafar les més petites però després vaig pensar que n’hi haurien poques i per un cop que em dono aquest caprici no vaig voler escatimar-me aquest petit plaer, així que vaig optar per demanar les crispetes de mida mitjana. La noia que em va atendre em va dir que per només 50 cèntims més, podia obtenir les més grans. No tenia gaire temps per decidir-me perquè hi havia gent darrere meu esperant a ser atesa amb la qual cosa em vaig decantar finalment per les grans. Vaig començar dubtant inicialment si volia crispetes o no i vaig acabar finalment amb la ració més gran d’aquestes (em vaig sentir com si hagués caigut en una trampa que m’havien preparat). És cert que la decisió la vaig prendre jo tot sol, però darrera d’aquella elecció hi havien tècniques de neuromàrqueting que la van condicionar.

Abans d’explicar-te que és el neuromàrqueting però, t’explicaré que és el màrqueting encara que es molt probable que ja ho sàpigues. Breument et diré que el màrqueting es podria definir com el conjunt d’estratègies que es porten a terme per augmentar les vendes d’un determinat producte. El neuromàrqueting és la disciplina en la qual mitjançant tècniques i coneixements de neurociència i psicologia s’investiga com millorar el màrqueting tradicional.

En el cas concret de les crispetes vaig ser víctima d’una estratègia de neuromàrqueting coneguda com a “efecte esquer”.

Aquesta tècnica s’anomena “Decoy effect” en anglès i “efecto señuelo” en castellà. És el fenomen pel qual els consumidors canvien les seves preferències de compra quan se’ls hi presenta una tercera opció. S’aconsegueix fent que aquesta tercera opció actuï d’esquer i sembli dolenta perquè el consumidor es decanti per l’opció més bona (la més bona pel venedor, es clar!). En definitiva, que el consumidor triï l’opció que ha estat preparada pel venedor per a ser escollida pel comprador.

Un clar exemple d’aquest efecte el podem veure amb les crispetes del cinema. Imagina’t que només hi ha dues opcions que son:

– Crispetes petites 3€

– Crispetes grans 7€

Davant d’aquesta disjuntiva triaré en base a la meva necessitat real. Les crispetes petites son molt més barates i no vull tantes crispetes com per escollir les grans. Per tant, és possible que elegeixi les petites.

Però ara imagina que el venedor introdueix una tercera opció de manera que l’oferta queda de la següent manera:

– Crispetes petites 3€

– Crispetes mitjanes 6,50€

– Crispetes grans 7€

Davant d’això és més que probable que la decisió presa abans, canviï ara. Les crispetes mitjanes son l’esquer perquè el seu preu les fa poc atractives, però en canvi transmet la sensació de què amb les crispetes grans hi surts guanyant i que són sens dubte la millor compra (encara que no s’ajusti a la teva necessitat real). En aquest cas és molt probable doncs que escullis les crispetes grans que és l’objectiu que pretenia el venedor quan va introduir les crispetes mitjanes en l’oferta.

Un altre efecte de neuromàrqueting relacionat amb l’efecte esquer i que es pot combinar amb aquest és l’anomenat “efecte ancoratge” (anchoring en anglès i “efecto ancla” en castellà). Aquest concepte va ser descrit per primer cop als anys 60 pels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky. Es pot definir com la tendència que tenim els essers humans a quedar-nos amb la primera notícia, evidencia o informació com a guia per prendre una decisió futura (especialment quan disposem de cap o poca informació). Resulta que les persones donem molta importància a la “primera impressió” i aquesta primera dada (ancoratge) influirà molt en les decisions que prenguem més endavant (encara que aquesta dada sigui errònia o il·lògica).

Un cas curiós en el qual es va utilitzar aquest efecte ancoratge va ser el de Markita Andrews. Aquesta “girl scout” nord americana va es va aprofitar d’aquest efecte per ser la nena que més capses de galetes va vendre als Estats Units durant els anys 80. Va vendre ella sola més de 60.000 capses de galetes. Un cop que la van entrevistar va explicar el secret del seu èxit. Va dir que quan s’apropava a una persona per vendre-li les galetes els hi preguntava primer de tot si faria un donatiu de 30.000 dòlars per les “girl scouts”. Evidentment, tothom li contestava que no. Llavors els hi preguntava “Al menys, em compraria una capsa de galetes?” i aleshores tothom assentia i li comprava la capsa de galetes. La Markita sabia per endavant que ningú faria un donatiu de 30.000 dòlars, una quantitat exagerada i desorbitada per fer un donatiu i a l’abast de molt pocs. Si realment hagués volgut que la gent li fes donatius hauria optat per quantitats més assequibles com ara 10, 20 o 30 dòlars. Però aquesta enorme xifra de 30.000 dòlars li servia a la Markita com ancoratge per convèncer els seus futurs compradors (al costat d’aquesta gran quantitat de diners, el preu d’una capsa de galetes resultava una xifra gairebé insignificant).

Si traslladem aquest efecte psicològic al nostre consum diari, l’ancoratge seria el primer preu que veiem d’un producte. Aquesta xifra com he dit abans pot ser arbitraria però quedarà gravada a la nostra ment com a preu de referència.

Per exemple, volem comprar una samarreta i anem a una botiga de roba. La primera samarreta que veiem te un preu de 30€. Continuem mirant i ens trobem samarretes amb característiques molt similars però que valen 50€. El consumidor pensarà que la primera samarreta que ha vist és barata i apropiada. Aquest primer preu que hem vist de 30€ actua com a ancoratge i afecta la nostra percepció posterior. Podria ser que aquest mateix comprador hagués anat a una altra botiga més barata i trobés samarretes per 20€ (aquesta xifra actuaria aleshores com a ancoratge) però com que ha anat a una botiga una mica més cara, el seu preu de referencia serà 30€ i el comprador considerarà que aquesta xifra és un bon preu.

Aquest efecte s’aprofita de la incertesa i el desconeixement del consumidor, per això com més informació disposem dels productes que volem adquirir, menys ens afectarà (encara que segons els experts aquest efecte és molt difícil d’evitar ja que no podem disposar ni assimilar tota la informació dels productes que volem comprar).

L’efecte ancoratge funciona molt bé en les rebaixes. Veuràs que quan un negoci fa rebaixes en els seus productes, no substitueix les etiquetes velles dels preus antics per la dels preus nous, sinó que el que fa habitualment és ratllar els preus antics però de manera que encara es puguin llegir, per posteriorment afegir al costat d’aquesta xifra ratllada, molt curosament, el nou preu rebaixat. D’aquesta manera el preu antic farà d’ancoratge i facilitarà que percebis el preu rebaixat com a barat i com a una oportunitat o ganga. Si en l’etiqueta només hi figurés el preu rebaixat no tindríem cap xifra de referència i ens costaria molt més saber si el preu és barat o no i si val la pena comprar el producte en qüestió.

Si l’efecte esquer i l’efecte ancoratge son tècniques molt poderoses per separat, si les combinem l’impacte que poden tenir en les decisions de compra dels consumidors pot ser brutal. Tornaré a posar com a exemple el cas de les crispetes al cinema. L’oferta ara es la següent:

– Crispetes petites 7,45€

– Crispetes mitjanes 7,95€

– Crispetes grans 8,95€

En aquesta situació el més probable és que també triem les crispetes grans i segurament ho farem molt convençuts de què son la millor opció. Aquí el venedor ha utilitzat l’efecte ancoratge per marcar un preu inicial molt alt al producte més barat (crispetes petites per 7,45€). Això fa que percebem les altres dues opcions com a bones oportunitats. Llavors es fan servir les crispetes mitjanes com a esquer. Com que és més cara que la petita i ens ofereix només una mica més de crispetes, aquest preu ens “ajuda” molt a decidir-nos per les crispetes grans (per només 1€ més m’agafo les grans!).

La Markita Andrews es va convertir en una persona molt popular als Estats Units per haver aconseguit vendre més de 60.000 capses de galetes en els seus anys de “Girl Scout”

La Júlia, Sant Corneli i el rei Lluís XV

Els Reis d’Orient celebren el naixement del nen Jesús en aquesta obra d’El Greco  Foto: Wikimedia Commons

D’aquí poc començaran les festes de Nadal. Dintre d’aquestes, la meva preferida des de sempre és el dia de Reis. Fa poc vaig escriure sobre aquesta festivitat i et vaig explicar la gran decepció que em vaig endur en descobrir la veritable identitat dels Reis d’Orient i com en canvi la meva neboda petita Marina es va prendre aquesta notícia amb molta serenor i tranquil·litat. Doncs bé, la reacció de la meva neboda gran, la Júlia, encara va ser més freda, racional i reflexiva.

Un estiu, quan tenia només 7 anys i es dirigia a la platja amb la seva mare, li va dir que volia parlar amb ella. Aleshores li va explicar que hi havia algunes coses sobre els Reis d’Orient que no li acabaven d’encaixar. No entenia per exemple, com era possible que hi haguessin indigents que demanaven almoina pels carrers de Barcelona quan els Reis d’Orient, que podien repartir joguines a tots els infants del planeta en una sola nit, podrien també aleshores acabar amb la pobresa al mon, un fet però, que no succeïa pas. Per aquest i per altres motius, la Júlia havia arribat a la conclusió que els Reis d’Orient no existien; la meva germana no va tenir més remei que dir-li que tenia raó i alhora li va demanar que guardés el secret (sobretot de cara a la Marina, la seva germana petita).

Recordo en canvi com, quan encara creia en els Reis, la Júlia s’enfadava molt cada vegada que li deien que, si no es portava bé, els Reis li portarien carbó. No li feia cap gràcia que li diguessin això. A mi en canvi, quan era petit això és una cosa que no m’importava gaire, o almenys no recordo que em molestés especialment, però… d’on surt aquest costum de què els Reis d’Orient portin carbó als nens i nenes que no fan bondat?

Avui que enceto desena (aquesta és la història número 60) i que queda just un mes exacte pel dia de Reis, crec que és el moment de respondre a aquesta i a d’altres preguntes que van quedar pendents de la història en què et vaig explicar l’origen dels Reis d’Orient (si em llegeixes habitualment, ja sabràs que a les històries que enceten una nova desena acostumo a relatar coses que m’han quedat pendents d’explicar d’històries anteriors).

Comencem doncs amb l’origen de la tradició de portar carbó als nens i nenes que no han fet bondat durant l’any.

La veritat és que hi ha diferents teories al respecte d’aquest fet però cap d’elles és concloent. La més estesa i acceptada es que el carbó simbolitza les restes de les cendres que van deixar l’or, l’encens i la mirra quan es van cremar. Segons explica la llegenda i la tradició, els tres obsequis que van portar els Reis al nounat es van consumir pel foc, donant com a resultat el carbó que reben els nens; d’aquesta manera el carbó seria com una metàfora de què no hi ha regals pels nens que es porten malament.

Altres llegendes, però, apunten el paper d’un patge que vigila els nens tot l’any i informa els Reis d’Orient sobre el seu comportament. A Espanya, aquest personatge, aparentment fictici, rep el nom de patge “Carbonilla”.

El mite diu que en “Carbonilla” llegia les cartes i podia saber quins dels petits mentien al parlar de la seva conducta. Quan detectava que el comportament d’algun nen no era tan bo com aquest afirmava, els hi deia als Reis i aquests, en lloc de deixar-li regals com a recompensa, li deixaven carbó com a càstig.

Al País Basc, la teoria del carbó és molt més clara: l’Olentzero, el “Pare Noel basc”, és carboner de professió. Es tracta d’un personatge mitològic de la tradició nadalenca basco-navarresa que com deia desenvolupa un paper similar al del Pare Noel i també està vinculat al carbó. L’Olentzero és un home gras, tacat de carbó i a qui li agrada molt menjar i beure. Viu aïllat de la societat i es dedica a fabricar carbó vegetal al bosc. Quan baixava al poble a vendre carbó les criatures s’amagaven d’ell. Amb el temps, va incorporar elements de les tradicions del Pare Noel i dels Reis d’Orient fins a esdevenir un personatge que el dia de Nadal porta regals als nens.

A casa nostra (concretament en algunes zones del nord de Catalunya com el Gironès o l’Empordà) es diu que l’origen de la tradició que ses Majestats duguin carbó als més trapelles és el personatge de’n Fumera, un “patge” que va per les cases (tot entrant per la xemeneia) dies abans del 6 de gener per esbrinar si els nens que hi viuen fan bondat o no. En Fumera és vaporós com un baf però agafa consistència una vegada s’ha precipitat dins les llars on baixa fent remolins per la xemeneia. Amb set ulls, (quatre al davant i tres al darrere) vigila i espia els nens per veure si fan entremaliadures. En Fumera tot ho veu, tot ho sent, tot ho copsa i tot ho xerra als esperits nadalencs fins que, en un descuit, de sobte, desapareix misteriosament.

Deixant de banda els elements mitològics i fantàstics com en Fumera però continuant a Catalunya, s’assenyala que els Reis d’Orient s’abasteixen de carbó a la colònia de Sant Corneli, a Cercs (Berguedà). Allà, el cap de setmana abans de Nadal, hi recullen la seva comanda anual de carbó que repartiran el dia de Reis als nens que no hagin fet bondat durant l’any, i és habitual que les famílies els donin la benvinguda.

Antigament, els Reis d’Orient regalaven carbó de “veritat”, però aquest no tenia una connotació negativa sinó que es considerava un bé preuat  i necessari per a les llars. Es tractava d’un regal molt valuós entre la població més humil perquè el carbó produeix llum i escalfor. La gent que el rebia, l’aprofitava per encendre el foc i cuinar, esdevenint així un regal molt pràctic.

Això comença a canviar al segle XIX, quan el carbó es porta als nens que tenen un mal comportament. És llavors quan també canvia el tipus de carbó i passa a ser de sucre en lloc de vegetal. Els costums evolucionen i es van adaptant als temps actuals i el carbó de sucre és un bon exemple d’això; de com les tradicions poden adaptar-se per esdevenir més amables.

A més, la intenció dels Reis no és castigar sinó ensenyar la importància dels valors i el bon comportament, mantenint la màgia del nadal, de manera que el carbó dolç s’utilitza més com una eina simbòlica que com un càstig real.

Una barreja de sucre, clara d’ou, aigua i un colorant natural que li dona el color negre són els ingredients que permeten elaborar el carbó de Reis. Es barregen tots i es couen en unes calderes ennegrides. Un cop acaba la cuita, la pasta s’aboca en una superfície plana on es refreda i s’eixuga, formant blocs. Un cop el carbó està fred, es tallen els blocs en petites porcions.

Foto: www.dentalunzeta.com

Deixem la dolçor del carbó actual però continuem amb productes ensucrats típics del dia de Reis. Des de què era molt petit i fins fa uns quants anys, jo sempre havia celebrat el dia de Reis a casa dels meus avis paterns. Per postres, sempre menjàvem el clàssic Tortell de Reis i abans de començar tots posàvem una moneda (no recordo de quina quantitat). Començàvem a menjar el tortell i la persona que es trobés la figureta del rei en el seu tros de tortell s’emportava totes les monedes. A qui es trobés la fava, en canvi, el meu avi no li feia pagar el tortell que ell havia comprat aquell matí ,malgrat el que diu la tradició. Encara que m’agrada molt el dolç, de les poques coses dolces que em desagraden son el massapà, el cabell d’àngel i la fruita confitada. Doncs bé, el Tortell de Reis acostuma a portar gairebé sempre aquests tres ingredients (per la qual cosa no n’acostumo a menjar gairebé mai). Però… això de la fava i de la figureta, d’on ve?

Encara que l’origen del Tortell de Reis no està documentat amb precisió, sembla que prové (com moltes de les tradicions que tenen lloc durant el Nadal) de les Saturnals, unes festes paganes romanes (en honor a Saturn, Deu del temps i de l’agricultura) que es feien del 17 al 23 de desembre. En aquestes festes, en què es celebrava l’arribada del solstici d’hivern, un dels menjars més populars eren unes coques rodones amb figues, dàtils i mel. A l’interior s’hi amagava una fava seca i a qui li tocava era aclamat “rei per un dia”. Altres versions diuen que per l’esclau que trobés la fava dins del seu tros de tortell això significava un dia lliure.

Durant el Renaixement francès era costum menjar aquestes postres el 6 de gener. La celebració es va anomenar “Le Roi de la Fave” que era com anomenaven a la persona a qui li tocava el tros de pastís que contenia la fava. Més tard, al segle XVIII, quan el rei francès Lluís XV era encara un nen, es diu que un dels cuiners de la cort va voler sorprendre’l i va introduir una moneda d’or dintre del tortell; qui la trobés seria “El rei de la festa”. A partir de llavors, les faves van començar a adquirir mala fama i a ser considerades com un símbol de mala sort (ningú volia que li toqués la fava sinó la moneda d’or). Sembla ser que va ser Felip V (l’oncle de Lluís XV) qui va introduir aquesta tradició a Espanya. Amb el temps, la moneda d’or es va canviar per una figureta de ceràmica (que gairebé sempre representa a un rei) i la connotació negativa de la fava s’ha mantingut fins a l’actualitat.

L’etnòleg i folklorista català Joan Amades, en la seva obra publicada l’any 1952 “Costumari Català” diu que a Catalunya el motiu de l’existència de la fava dins del tortell de Reis tenia a veure amb la possibilitat d’assistir a l’ofici religiós de l’adoració dels Reis d’Orient:

“Com que no tothom podia assistir a l’adoració, fou costum que cada família nomenés un rei que la representés. El nomenament es feia per mitja d’una antiga forma d’astrologia judiciària. En pastar la coca que, com hem dit, era obligat de menjar per postres havent dinat, hom posava entre la pasta una fava seca. Dels qui menjaven la coca, aquell que trobava la fava restava elegit rei i era el qui anava a la funció de l’església i en representació de la família adorava el nadó de Betlem. Per tant, tothom qui assistia a l’adoració i besava el Jesuset estava investit de la dignitat de rei. El rei familiar era qualificat de rei de la fava.”.

Els costums i les tradicions evolucionen i ja queden molt lluny aquells dies en què en temps dels romans es menjava una coca rodona amb figues, dàtils i mel. Ara, a l’interior d’aquesta massa de pasta de brioix farcida de massapà, amb fruita confitada per sobre, no hi poden faltar ni la fava ni la figureta del rei. Des de ja molts anys, a més, els tortells de reis venen amb una corona de cartró daurada per coronar a qui trobi la figura.

No sé si se t’haurà fet la boca aigua llegint aquests darrers paràgrafs. Si és així, t’hauràs d’esperar un mes just encara per tastar el tortell!

Foto: Pexels

Bibliografia seleccionada

– Padilla, M. i de Déu Prats, J. (2023). El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis.Ed. Comanegra.

– Amades, J. (2005). Barcelona. Costumari català (Vol. 2): Gener. El dia de Reis. Edicions 62.

Raúl Ibáñez, els nombres de Lychrel i els nombres perfectes

Foto: http://www.vecteezy.com

Ja no queda gaire perquè s’acabi aquest any 2025. El temps passa volant!. No fa tant rebia missatges que em desitjaven un bon any 2025 (o bé els enviava jo) i aviat  tornarem a fer el mateix amb el 2026.

Els primers dies del gener passat vaig llegir uns quants articles sobre aquest any 2025 que acabàvem d’encetar. Tots venien a dir més o menys el mateix; que el 2025 és un any quadrat i que aquest nombre té també unes quantes peculiaritats matemàtiques més, que el fan una mica especial. Sempre m’han agradat les curiositats matemàtiques i em vaig llegir els articles amb bastant interès.

Com que el proper any quadrat no serà fins al 2116 i dubto que ni tu ni jo estiguem aquí per gaudir-lo, t’explicaré que significa això d’any quadrat abans de què s’acabi aquest 2025 (l’únic any quadrat que viuràs…segurament!).

Doncs bé, la cosa és molt senzilla i no cal saber gaire de matemàtiques, només recordar alguns conceptes bàsics.

El 2025 és un nombre quadrat perfecte perquè és el resultat de 45². És a dir, per si tens les “mates” molt rovellades t’ho explico millor:

452 = 45 x 45 = 2.025

Però és que a més, també pot escriure’s com una suma de quadrats perfectes:

52 = 25

202 = 400

402 = 1.600

2.025 = 52 + 202+ 402 = 25 + 400 + 1600

O bé, el producte (multiplicació) de dos quadrats perfectes:

52 = 25

92 = 81

25 x 81= 2025

Però el 2025 no només te una relació especial amb el quadrat sinó que també la te amb el cub (recorda que el quadrat seria per exemple  22  = 2 x 2 mentre que el cub és per exemple 23 = 2 x 2 x 2). La relació que te el nombre 2.025 amb el cub és que aquest és pot escriure com la suma de tots els cubs de tots els nombres d’un sol dígit:

03 + 13 + 23 + 33 + 43 + 53 + 63 + 73 + 83 + 93 = 2.025

Foto: http://www.johndcook.com

Quan jo era petit, una cosa que em feia gràcia d’haver nascut un vint-i-u de desembre era que la meva data de naixement escrita en números donava lloc a un nombre capicua: 2112  

El mot capicua és com un palíndrom però referit als nombres (en anglès es diu “Palindròmic number”), es a dir, un nombre que no varia tant si es llegeix d’esquerra a dreta com si es llegeix de dreta a esquerra (recordaràs que et vaig parlar dels palíndroms en la història “Palíndroms, anagrames i bifronts”). Els anys 1991 o 2002 per exemple van ser anys capicua. L’actual 2025 està clar que no ho és, però pel professor del Departament de Matemàtiques de la Universitat del País Basc, Raúl Ibáñez, el 2025 és un número que “volia ser capicua”. Resulta que hi ha una curiosa manera d’obtenir nombres capicua a partir de qualsevol número que no sigui capicua i que consisteix en sumar-li a aquest número el seu simètric.

Per exemple, agafem el dia que vaig néixer, el 21, llavors li sumem el seu simètric, el 12, i obtenim 21 + 12 = 33 que si és capicua. En aquest cas ho hem aconseguit en només un pas o iteració però la quantitat de passos que necessitarem dependrà del número en concret. Per exemple, agafem el 57, li afegim el seu simètric, el 75, i obtenim 57 + 75 = 132, que no és capicua, però aleshores hem de continuar realitzant el mateix procés amb aquest numero resultant, el 132. Si al 132 li sumem el seu simètric, ens dona 132 + 231 = 363, que ara si que es capicúa. A diferència del 21 en què hem aconseguit “convertir-lo” en capicua en una única iteració, amb el 57 n’hem necessitat dos. Amb el número 89 necessitem fins a 24 passos!

Això succeeix amb tots el números? Doncs no, millor dit, no ho sabem; aquest problema matemàtic encara està sense resoldre. Hi ha números dels quals és desconeix si és poden convertir en un nombre capicua mitjançant aquest procés. Els tres números més baixos als quals els succeeix això son el 196, el 295 i 394 però n’hi ha bastants més. A aquests números se’ls coneix amb el nom de “nombres de Lychrel” (Lychrel és un anagrama de Cheryl que era el nom de la parella del matemàtic que treballava en aquest tema).

Si abans et deia que el número 89 necessitava 24 iteracions per assolir el seu “palíndrom”, la pregunta és: excepte en el cas dels “nombres de Lychrel” i dels números que ja son capicua originàriament (11, 22, 33…) calen molts passos per convertir un número no capicua en capicua? Doncs dependrà del número clar; el número 10.911 necessita 55 passos mentre que el 150.296 en necessita 64. El record fins ara el te un número de 19 dígits que necessita 261 iteracions per “trobar” el seu capicua!

Si tornem al nostre actual any 2025 ja hem dit que no es capicua però està solament a un pas de ser-ho: 2.025 + 5.202 = 7.227, que és capicua.

Per cert, que el 2025 sigui un quadrat perfecte no vol dir que sigui un número perfecte ja que un nombre perfecte en matemàtiques vol dir una altra cosa. El nombre perfecte és aquell que és igual a la suma dels seus divisors, exceptuant ell mateix. És a dir, aquells números pels quals es pot dividir sense deixar residu. Per exemple el 6 és un número perfecte perquè es pot dividir per 1, 2 i 3 i la suma d’aquests 1 + 2 + 3 = 6

Els següents números perfectes son el 28, el 496 i el 8.128:

28 = 1 + 2 + 4 + 7 + 14

496 = 1 + 2 + 4 + 8 + 16 + 31 + 62 + 248

8.128 = 1 + 2 + 4 + 8 + 16 + 32 + 64 + 127 + 254 + 508 + 1.016 + 2.032 + 4.084

N’hi uns quants més però no gaires i ja son números de moltes xifres.

Per cert, en el cas del número 6 com t’acabo de dir, es pot dividir per 1, 2 i 3 i la suma d’aquests 1 + 2 + 3 = 6 però resulta que també és el resultat de la multiplicació d’aquests: 1 x 2 x 3 = 6  Serà el número 6 un nombre doblement perfecte o perfecte al quadrat?

Un factor és un número que divideix exactament un altre número Foto: http://www.geeksforgeeks.org