Les meves històries

Indiana Jones, Frasier i Alexandre Magne

Fa un temps, amb motiu de l’estrena de la cinquena entrega de les aventures d’Indiana Jones vaig voler tornar a veure les quatre pel·lícules anteriors de l’arqueòleg americà. La primera que vaig veure a la meva vida va ser “Indiana Jones i el temple maleït”. Recordo que la vaig anar a veure fa molts anys al cinema amb la meva mare i la meva germana.

La meva preferida de les quatre és “Indiana Jones i l’última croada”. En aquesta pel·lícula hi ha una escena en la qual Indiana Jones i el seu pare viatgen a Berlín per tractar de recuperar el diari d’aquest últim que es troba en mans dels nazis. Es tracta d’un diari que recull tota mena de troballes i anotacions relacionades amb la cerca del Sant Greal. Un cop arriben a la capital germànica es troben enmig d’un acte multitudinari nazi de crema de llibres. Allà Indiana aconsegueix recuperar el diari però quan ja es disposa a marxar és veu arrossegat per una munió de gent entusiasmada per la presència del Führer que el fan ensopegar precisament amb el mateix Adolf Hitler. Bocabadat, Indiana es queda immòbil mirant-lo sense saber com reaccionar. El dictador nazi li pren el diari i li signa un autògraf davant la sorpresa de l’arqueòleg americà.

Aquesta escena em va impactar en el seu moment i la vaig trobar molt original. El personatge de Hitler a la pel·lícula és interpretat per un actor escocès anomenat Michael Sheard que va interpretar al dictador nazi fins a 5 cops al llarg de la seva carrera. Si hagués estat el mateix Adolf Hitler qui hagués aparegut al film (t’imagines!) estaríem parlant d’un cameo. Un cameo és una aparició breu d’una persona coneguda representant-se a ell mateix normalment en una pel·lícula. El seu paper no te cap importància en la història i son molts els directors de cinema que tenen per costum incloure cameos d’ells mateixos en les seves pròpies pel·lícules.

Encara que el primer cameo de la història va ser el protagonitzat pel director francès George Méliès en la seva pel·lícula de 1896 “Le Manoir du diable” (La casa del diable), qui més va popularitzar aquest terme va ser el director de cinema britànic Alfred Hitchcock que en va arribar a fer fins a 37.

Un tipus de pel·lícules on sovintegen els cameos és en el remake, on els actors de les pel·lícules originals acostumen a aparèixer breument en la nova versió. Per exemple a “El cabo del miedo” (remake que va fer l’any 1991 el director Martin Scorsese) fan un cameo Robert Mitchum i Gregory Peck que son els actors que l’any 1962 van protagonitzar la pel·lícula original “El cabo del terror”.

Un remake és una nova versió d’una història ja existent. És a dir, una renovació o actualització d’una obra anterior. Encara que no acostuma a passar, a vegades el remake supera la versió original. Aquest és el cas per exemple de “Con faldas y a lo loco” dirigida per Billy Wilder el 1959 que és millor que el film francès “Fanfare d’amour” de 1935 o la cinta de John Carpenter “La cosa” (1982) que és superior al film que va produir Howard Hawks al 1951 “El enigma de otro mundo”.

Un terme molt similar al remake i del qual es parla molt darrerament es el reboot. Literalment aquesta paraula anglosaxona significa reinici. El reboot pren com a base una història antiga per fer una nova versió d’aquesta. Si t’hi fixes bé, s’assembla molt a la definició que t’he dit abans de remake. Que és el que diferencia llavors el reboot del remake? Doncs bé, el reboot no te en compte molts dels fets que narrava l’anterior història. Mentre que el remake explica pràcticament la mateixa història alterant com a molt el context d’aquesta, el reboot en canvi arranca des de zero. Només te en compte alguns dels elements de l’anterior història i n’afegeix de nous. Per exemple, el film “Batman begins” dirigit per Christopher Nolan l’any 2005 no és un remake de les anteriors pel·lícules de Batman que ja s’havien realitzat sinó un reboot d’aquestes. És una pel·lícula molt més fosca i realista que les anteriors de Batman. Explica una història que mai abans havia estat explicada en les anteriors cintes de Batman i es centra molt a desenvolupar el creixement d’aquest personatge.

Però tornem un altre cop a Indiana Jones i en concret a la seva segona pel·lícula “Indiana Jones i el temple maleït”. Com he dit abans encara que no és el meu llargmetratge preferit de la franquícia si que és el que em va marcar més. El meu personatge preferit és un nen xinès anomenat “Tapón”. Com que quan la vaig anar a veure jo tenia una edat similar a la seva, vaig empatitzar més amb ell que amb el personatge d’Indiana Jones. Resulta que l’actor que l’interpreta és el mateix que surt també a “Los Goonies”, una altra de les pel·lícules preferides de la meva infantesa. En aquesta pel·lícula un grup d’amics busquen un tresor després de trobar un antic mapa a les golfes de la casa d’un d’ells. Al igual que en els films d’Indiana Jones aquests nois també busquen un tresor, hauran d’esquivar un munt de trampes per arribar-hi i son perseguits per uns “dolents” (que a diferència d’Indiana Jones no son els nazis sinó una família d’atracadors d’origen italià anomenada “els Fratelli”). Com veus hi ha bastantes similituds amb la saga d’Indiana Jones, però estan ambientades en èpoques diferents.

L’actor que interpreta “Tapón” a Indiana Jones és “Data” a “Los Goonies”, un nen especialista en tota mena de “gadgets”. Si “Los Goonies” estigués ambientada a la mateixa època que Indiana Jones i el personatge interpretat pel mateix actor fos ”Tapon” i no “Data”, estaríem parlant d’un spin-off. Aquest concepte designa una obra que no és una continuació d’una ja existent però si que pren d’aquesta un element important. No continua la història anterior però si que deriva d’aquesta, com una branca d’un arbre que surt del tronc central d’aquest. Normalment l’element important es un personatge secundari que ha tingut molt èxit. És torna tant popular que li creen la seva pròpia sèrie o pel·lícula en la qual serà el protagonista principal. El meu spin-off preferit es el que es va originar a partir d’una sèrie anomenada “Cheers”. Quan al 1993 aquesta sèrie es va acabar, poc després en va començar una altra protagonitzada per un personatge secundari d’aquesta, el psiquiatre Frasier Crane. La sèrie anomenada simplement “Frasier”, va tenir un gran èxit de públic i crítica i com t’he dit és el meu spin-off favorit.

Però tornant un altre cop a Indiana Jones, una de les coses que he descobert ara que he tornat a mirar una altra vegada la saga és que ens els primers minuts de la primera pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda” apareixen unes lletres que indiquen que l’acció està tenint lloc l’any 1936 a Sud Amèrica. La pel·lícula que segueix a aquesta primera és “Indiana Jones i el temple maleït” i en les primeres escenes també se’ns mostra el lloc i el moment on aquesta es desenvolupa. L’indret és Shangai però l’any és el 1935. És un any abans que “A la recerca de l’arca perduda”. Per tant, “Indiana Jones i el temple maleït” és una preqüela i no una seqüela.

Una seqüela és la continuació d’un film anterior. Contenen molts elements de l’obra original com la majoria de personatges. Son les “segones parts” de tota la vida. La preqüela en canvi és l’oposat a la seqüela ja que la història que explica precedeix a l’obra original. En principi les preqüeles conclouen les seves històries poc o just abans d’on comença la història original a la que fa referencia la preqüela. Normalment expliquen l’origen o els esdeveniments que tenen lloc en la pel·lícula original. Això darrer no succeeix a “Indiana Jones i el temple maleït” i per aquest motiu hi ha gent que no la considera una preqüela encara que tècnicament si que ho sigui. Es veu que la decisió de situar la segona pel·lícula d’Indiana Jones cronològicament abans de la primera es va prendre perquè el productor del film George Lucas no volia que els nazis fossin novament els malvats de la història. Si es situava en el temps “Indiana Jones i el temple maleït” després de la primera pel·lícula de l’arqueòleg aventurer, ens haguéssim trobat que l’acció d’aquest film hagués tingut lloc just abans de la segona guerra mundial amb la qual cosa hagués estat molt difícil que els nazis no apareguessin a la història una altre cop.

Tanmateix, els nazis son personatges recurrents en les pel·lícules del famós arqueòleg. Tornen a aparèixer a la tercera entrega de la saga “Indiana Jones i l’última croada” i també en la darrera “Indiana Jones i el dial del destí”. Com et deia al principi d’aquesta història, vaig voler veure les quatre pel·lícules anteriors de l’arqueòleg americà abans de mirar la seva darrera entrega. Després de fer-ho, vaig anar al cinema a veure-la i encara que, evidentment, no està a l’alçada de les entregues anteriors, a mi em va agradar i per això et recomano que la vegis, així com també et suggereixo que si no l’has vist i decideixes fer-ho, deixis de llegir aquest escrit perquè d’ara endavant contindrà algun que altre spoiler sobre aquest film.

L’spoiler és un altre terme cinematogràfic que encara que pot semblar molt modern existeix des de que també ho fan les històries i no és altra cosa que explicar totalment o parcialment elements claus d’un llibre, pel·lícula etc. a alguna persona que les desconeix esguerrant-li els factors sorpresa o girs argumentals que pugui contenir la història. En català es diu “filtració” o “revelació” encara que des de 2019 aquest anglicisme s’accepta com a correcte en català com a “espòiler”.

Bé ara que ja t’he avisat, et diré que la darrera cinta d’Indiana Jones gira al voltant del mecanisme d’Anticitera inventat, segons la pel·lícula, pel grec Arquimedes. Aquest artefacte fa possible els viatges en el temps i darrera la seva cerca a més d’Indiana Jones també hi van un científic alemany i la CIA americana. Aquest científic, alemany que ha treballat molts anys per la NASA, es en realitat Jürgen Voller un nazi que el que vol aconseguir realment amb el dial (Anticitera) és retrocedir en el temps fins al 1939 per assassinar Hitler i que els nazis guanyin així la segona guerra mundial (segons ell, Hitler va ser el culpable de perdre aquesta guerra). El que succeeix és que en comptes de retrocedir fins al 1939 el grup arriba a Siracusa (Sicilia) durant el setge d’aquesta ciutat pels romans l’any 212 abans de Crist. Allà entre altres coses, Indiana Jones coneix personalment Arquimedes i bé, ja no t’explico res més.

Si en comptes d’aparèixer a la Siracusa de l’any 212 abans de Crist haguessin aconseguit viatjar fins l’Europa del 1939 i Voller hagués assolit l’objectiu d’assassinar Hitler i canviar el curs de la història tal com era la seva intenció, estaríem parlant que la darrera cinta d’Indiana Jones és una ucronia. Aquest concepte designa un gènere literari que desenvolupa un fet històric de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment. Per això en anglès rep el nom d’“alternate history” (història alternativa). És considera un subgènere de la ciència ficció i especula amb una realitat històrica diferent de la que va tenir lloc. El moment concret que separa la realitat històrica que va succeir de la realitat ucrònica s’anomena punt Jonbar en honor a un personatge anomenat John Barr. En el llibre “La legión del tiempo” (1938) de Jack Williamson hi ha un moment en el qual el seu protagonista (John Barr) haurà de triar entre dos objectes (un imant i una pedra). Aquesta elecció produirà un important punt d’inflexió en la història (depenent de quin objecte seleccioni hi hauran conseqüències diferents).

Si “Indiana Jones i el dial del destí” hagués estat realment una ucronia, el punt Jonbar seria el moment en el qual el personatge del científic nazi assassina Hitler (esdeveniment que hagués canviat la història).

El tema dels aliats perdent la segona guerra mundial es el tema més popular de les ucronies. Això fa que les obres d’aquest gènere més famoses tractin aquest tema com ara “L’home del castell” (1962) de Philip K. Dick, Patria (1993) de Robert Harris o “La conjura contra America” (2004) de Philip Roth. Al cinema també hi han exemples d’ucronies relacionades amb el nazisme i la segona guerra mundial com el film “Malditos bastardos” (2009) de Quentin Tarantino en el qual assassinen a Hitler en un cinema de París.

El terme ucronia va ser establert per primer cop l’any 1857 pel filòsof francès Charles Renouvier però per trobar el primer exercici d’especulació històrica que és va fer hem d’anar a l’antiga Roma poc abans del naixement de Crist. En aquella època l’historiador romà Titus Livi va escriure una monumental història de Roma anomenada “Ab Urbe condita” que consta de cent quaranta-dos llibres. En el seu llibre novè l’historiador romà conjectura i fantasieja sobre que hagués passat si Alexandre Magne s’hagués decidit per conquerir occident (Roma) en comptes d’orient (Imperi persa, Alexandria…). És tracta doncs de la primera ucronia de la història.

Un concepte molt relacionat amb la ucronia i que es pot fàcilment confondre amb aquesta es la història contrafactual. Al igual que en la ucronia, en la història contrafactual també s’especula o s’imagina amb un mon alternatiu fruit d’una evolució diferent de determinats fets històrics. Quina és doncs la petita diferencia entre les dues?

Doncs bé, la ucronia seria la versió literària de la història contrafactual, una obra de ciència ficció. Per la seva banda, la història contrafactual seria un exercici d’especulació a partir d’un anàlisi acadèmic rigorós per historiadors del més alt nivell.

La història contrafactual intenta respondre a la pregunta “Que hagués passat si …?” (“What if…?” en anglès). La història contrafactual és més seriosa que la ucronia ja que intenta analitzar possibles desenvolupaments alternatius a partir de premisses científiques. És una forma de historiografia mentre que la ucronia és molt més fantasiosa.

Crispetes, galetes i samarretes

L’altre dia vaig anar al cinema amb el Juanma. Abans d’entrar a la sala vaig dubtar si anar o no a comprar unes crispetes. No ho acostumo a fer habitualment, només molt de tant en tant. Com que no tenia molta gana volia agafar les més petites però després vaig pensar que n’hi haurien poques i per un cop que em dono aquest caprici no vaig voler escatimar-me aquest petit plaer, així que vaig optar per demanar les crispetes de mida mitjana. La noia que em va atendre em va dir que per només 50 cèntims més, podia obtenir les més grans. No tenia gaire temps per decidir-me perquè hi havia gent darrere meu esperant a ser atesa amb la qual cosa em vaig decantar finalment per les grans. Vaig començar dubtant inicialment si volia crispetes o no i vaig acabar finalment amb la ració més gran d’aquestes (em vaig sentir com si hagués caigut en una trampa que m’havien preparat). És cert que la decisió la vaig prendre jo tot sol, però darrera d’aquella elecció hi havien tècniques de neuromàrqueting que la van condicionar.

Abans d’explicar-te que és el neuromàrqueting però, t’explicaré que és el màrqueting encara que es molt probable que ja ho sàpigues. Breument et diré que el màrqueting es podria definir com el conjunt d’estratègies que es porten a terme per augmentar les vendes d’un determinat producte. El neuromàrqueting és la disciplina en la qual mitjançant tècniques i coneixements de neurociència i psicologia s’investiga com millorar el màrqueting tradicional.

En el cas concret de les crispetes vaig ser víctima d’una estratègia de neuromàrqueting coneguda com a “efecte esquer”.

Aquesta tècnica s’anomena “Decoy effect” en anglès i “efecto señuelo” en castellà. És el fenomen pel qual els consumidors canvien les seves preferències de compra quan se’ls hi presenta una tercera opció. S’aconsegueix fent que aquesta tercera opció actuï d’esquer i sembli dolenta perquè el consumidor es decanti per l’opció més bona (la més bona pel venedor, es clar!). En definitiva, que el consumidor triï l’opció que ha estat preparada pel venedor per a ser escollida pel comprador.

Un clar exemple d’aquest efecte el podem veure amb les crispetes del cinema. Imagina’t que només hi ha dues opcions que son:

– Crispetes petites 3€

– Crispetes grans 7€

Davant d’aquesta disjuntiva triaré en base a la meva necessitat real. Les crispetes petites son molt més barates i no vull tantes crispetes com per escollir les grans. Per tant, és possible que elegeixi les petites.

Però ara imagina que el venedor introdueix una tercera opció de manera que l’oferta queda de la següent manera:

– Crispetes petites 3€

– Crispetes mitjanes 6,50€

– Crispetes grans 7€

Davant d’això és més que probable que la decisió presa abans, canviï ara. Les crispetes mitjanes son l’esquer perquè el seu preu les fa poc atractives, però en canvi transmet la sensació de què amb les crispetes grans hi surts guanyant i que són sens dubte la millor compra (encara que no s’ajusti a la teva necessitat real). En aquest cas és molt probable doncs que escullis les crispetes grans que és l’objectiu que pretenia el venedor quan va introduir les crispetes mitjanes en l’oferta.

Un altre efecte de neuromàrqueting relacionat amb l’efecte esquer i que es pot combinar amb aquest és l’anomenat “efecte ancoratge” (anchoring en anglès i “efecto ancla” en castellà). Aquest concepte va ser descrit per primer cop als anys 60 pels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky. Es pot definir com la tendència que tenim els essers humans a quedar-nos amb la primera notícia, evidencia o informació com a guia per prendre una decisió futura (especialment quan disposem de cap o poca informació). Resulta que les persones donem molta importància a la “primera impressió” i aquesta primera dada (ancoratge) influirà molt en les decisions que prenguem més endavant (encara que aquesta dada sigui errònia o il·lògica).

Un cas curiós en el qual es va utilitzar aquest efecte ancoratge va ser el de Markita Andrews. Aquesta “girl scout” nord americana va es va aprofitar d’aquest efecte per ser la nena que més capses de galetes va vendre als Estats Units durant els anys 80. Va vendre ella sola més de 60.000 capses de galetes. Un cop que la van entrevistar va explicar el secret del seu èxit. Va dir que quan s’apropava a una persona per vendre-li les galetes els hi preguntava primer de tot si faria un donatiu de 30.000 dòlars per les “girl scouts”. Evidentment, tothom li contestava que no. Llavors els hi preguntava “Al menys, em compraria una capsa de galetes?” i aleshores tothom assentia i li comprava la capsa de galetes. La Markita sabia per endavant que ningú faria un donatiu de 30.000 dòlars, una quantitat exagerada i desorbitada per fer un donatiu i a l’abast de molt pocs. Si realment hagués volgut que la gent li fes donatius hauria optat per quantitats més assequibles com ara 10, 20 o 30 dòlars. Però aquesta enorme xifra de 30.000 dòlars li servia a la Markita com ancoratge per convèncer els seus futurs compradors (al costat d’aquesta gran quantitat de diners, el preu d’una capsa de galetes resultava una xifra gairebé insignificant).

Si traslladem aquest efecte psicològic al nostre consum diari, l’ancoratge seria el primer preu que veiem d’un producte. Aquesta xifra com he dit abans pot ser arbitraria però quedarà gravada a la nostra ment com a preu de referència.

Per exemple, volem comprar una samarreta i anem a una botiga de roba. La primera samarreta que veiem te un preu de 30€. Continuem mirant i ens trobem samarretes amb característiques molt similars però que valen 50€. El consumidor pensarà que la primera samarreta que ha vist és barata i apropiada. Aquest primer preu que hem vist de 30€ actua com a ancoratge i afecta la nostra percepció posterior. Podria ser que aquest mateix comprador hagués anat a una altra botiga més barata i trobés samarretes per 20€ (aquesta xifra actuaria aleshores com a ancoratge) però com que ha anat a una botiga una mica més cara, el seu preu de referencia serà 30€ i el comprador considerarà que aquesta xifra és un bon preu.

Aquest efecte s’aprofita de la incertesa i el desconeixement del consumidor, per això com més informació disposem dels productes que volem adquirir, menys ens afectarà (encara que segons els experts aquest efecte és molt difícil d’evitar ja que no podem disposar ni assimilar tota la informació dels productes que volem comprar).

L’efecte ancoratge funciona molt bé en les rebaixes. Veuràs que quan un negoci fa rebaixes en els seus productes, no substitueix les etiquetes velles dels preus antics per la dels preus nous, sinó que el que fa habitualment és ratllar els preus antics però de manera que encara es puguin llegir, per posteriorment afegir al costat d’aquesta xifra ratllada, molt curosament, el nou preu rebaixat. D’aquesta manera el preu antic farà d’ancoratge i facilitarà que percebis el preu rebaixat com a barat i com a una oportunitat o ganga. Si en l’etiqueta només hi figurés el preu rebaixat no tindríem cap xifra de referència i ens costaria molt més saber si el preu és barat o no i si val la pena comprar el producte en qüestió.

Si l’efecte esquer i l’efecte ancoratge son tècniques molt poderoses per separat, si les combinem l’impacte que poden tenir en les decisions de compra dels consumidors pot ser brutal. Tornaré a posar com a exemple el cas de les crispetes al cinema. L’oferta ara es la següent:

– Crispetes petites 7,45€

– Crispetes mitjanes 7,95€

– Crispetes grans 8,95€

En aquesta situació el més probable és que també triem les crispetes grans i segurament ho farem molt convençuts de què son la millor opció. Aquí el venedor ha utilitzat l’efecte ancoratge per marcar un preu inicial molt alt al producte més barat (crispetes petites per 7,45€). Això fa que percebem les altres dues opcions com a bones oportunitats. Llavors es fan servir les crispetes mitjanes com a esquer. Com que és més cara que la petita i ens ofereix només una mica més de crispetes, aquest preu ens “ajuda” molt a decidir-nos per les crispetes grans (per només 1€ més m’agafo les grans!).

La Markita Andrews es va convertir en una persona molt popular als Estats Units per haver aconseguit vendre més de 60.000 capses de galetes en els seus anys de “Girl Scout”

La Júlia, Sant Corneli i el rei Lluís XV

Els Reis d’Orient celebren el naixement del nen Jesús en aquesta obra d’El Greco Foto: Wikimedia Commons

D’aquí poc començaran les festes de Nadal. Dintre d’aquestes, la meva preferida des de sempre és el dia de Reis. Fa poc vaig escriure sobre aquesta festivitat i et vaig explicar la gran decepció que em vaig endur en descobrir la veritable identitat dels Reis d’Orient i com en canvi la meva neboda petita Marina es va prendre aquesta notícia amb molta serenor i tranquil·litat. Doncs bé, la reacció de la meva neboda gran, la Júlia, encara va ser més freda, racional i reflexiva.

Un estiu, quan tenia només 7 anys i es dirigia a la platja amb la seva mare, li va dir que volia parlar amb ella. Aleshores li va explicar que hi havia algunes coses sobre els Reis d’Orient que no li acabaven d’encaixar. No entenia per exemple, com era possible que hi haguessin indigents que demanaven almoina pels carrers de Barcelona quan els Reis d’Orient, que podien repartir joguines a tots els infants del planeta en una sola nit, podrien també aleshores acabar amb la pobresa al mon, un fet però, que no succeïa pas. Per aquest i per altres motius, la Júlia havia arribat a la conclusió que els Reis d’Orient no existien; la meva germana no va tenir més remei que dir-li que tenia raó i alhora li va demanar que guardés el secret (sobretot de cara a la Marina, la seva germana petita).

Recordo en canvi com, quan encara creia en els Reis, la Júlia s’enfadava molt cada vegada que li deien que, si no es portava bé, els Reis li portarien carbó. No li feia cap gràcia que li diguessin això. A mi en canvi, quan era petit això és una cosa que no m’importava gaire, o almenys no recordo que em molestés especialment, però… d’on surt aquest costum de què els Reis d’Orient portin carbó als nens i nenes que no fan bondat?

Avui que enceto desena (aquesta és la història número 60) i que queda just un mes exacte pel dia de Reis, crec que és el moment de respondre a aquesta i a d’altres preguntes que van quedar pendents de la història en què et vaig explicar l’origen dels Reis d’Orient (si em llegeixes habitualment, ja sabràs que a les històries que enceten una nova desena acostumo a relatar coses que m’han quedat pendents d’explicar d’històries anteriors).

Comencem doncs amb l’origen de la tradició de portar carbó als nens i nenes que no han fet bondat durant l’any.

La veritat és que hi ha diferents teories al respecte d’aquest fet però cap d’elles és concloent. La més estesa i acceptada es que el carbó simbolitza les restes de les cendres que van deixar l’or, l’encens i la mirra quan es van cremar. Segons explica la llegenda i la tradició, els tres obsequis que van portar els Reis al nounat es van consumir pel foc, donant com a resultat el carbó que reben els nens; d’aquesta manera el carbó seria com una metàfora de què no hi ha regals pels nens que es porten malament.

Altres llegendes, però, apunten el paper d’un patge que vigila els nens tot l’any i informa els Reis d’Orient sobre el seu comportament. A Espanya, aquest personatge, aparentment fictici, rep el nom de patge “Carbonilla”.

El mite diu que en “Carbonilla” llegia les cartes i podia saber quins dels petits mentien al parlar de la seva conducta. Quan detectava que el comportament d’algun nen no era tan bo com aquest afirmava, els hi deia als Reis i aquests, en lloc de deixar-li regals com a recompensa, li deixaven carbó com a càstig.

Al País Basc, la teoria del carbó és molt més clara: l’Olentzero, el “Pare Noel basc”, és carboner de professió. Es tracta d’un personatge mitològic de la tradició nadalenca basco-navarresa que com deia desenvolupa un paper similar al del Pare Noel i també està vinculat al carbó. L’Olentzero és un home gras, tacat de carbó i a qui li agrada molt menjar i beure. Viu aïllat de la societat i es dedica a fabricar carbó vegetal al bosc. Quan baixava al poble a vendre carbó les criatures s’amagaven d’ell. Amb el temps, va incorporar elements de les tradicions del Pare Noel i dels Reis d’Orient fins a esdevenir un personatge que el dia de Nadal porta regals als nens.

A casa nostra (concretament en algunes zones del nord de Catalunya com el Gironès o l’Empordà) es diu que l’origen de la tradició que ses Majestats duguin carbó als més trapelles és el personatge de’n Fumera, un “patge” que va per les cases (tot entrant per la xemeneia) dies abans del 6 de gener per esbrinar si els nens que hi viuen fan bondat o no. En Fumera és vaporós com un baf però agafa consistència una vegada s’ha precipitat dins les llars on baixa fent remolins per la xemeneia. Amb set ulls, (quatre al davant i tres al darrere) vigila i espia els nens per veure si fan entremaliadures. En Fumera tot ho veu, tot ho sent, tot ho copsa i tot ho xerra als esperits nadalencs fins que, en un descuit, de sobte, desapareix misteriosament.

Deixant de banda els elements mitològics i fantàstics com en Fumera però continuant a Catalunya, s’assenyala que els Reis d’Orient s’abasteixen de carbó a la colònia de Sant Corneli, a Cercs (Berguedà). Allà, el cap de setmana abans de Nadal, hi recullen la seva comanda anual de carbó que repartiran el dia de Reis als nens que no hagin fet bondat durant l’any, i és habitual que les famílies els donin la benvinguda.

Antigament, els Reis d’Orient regalaven carbó de “veritat”, però aquest no tenia una connotació negativa sinó que es considerava un bé preuat i necessari per a les llars. Es tractava d’un regal molt valuós entre la població més humil perquè el carbó produeix llum i escalfor. La gent que el rebia, l’aprofitava per encendre el foc i cuinar, esdevenint així un regal molt pràctic.

Això comença a canviar al segle XIX, quan el carbó es porta als nens que tenen un mal comportament. És llavors quan també canvia el tipus de carbó i passa a ser de sucre en lloc de vegetal. Els costums evolucionen i es van adaptant als temps actuals i el carbó de sucre és un bon exemple d’això; de com les tradicions poden adaptar-se per esdevenir més amables.

A més, la intenció dels Reis no és castigar sinó ensenyar la importància dels valors i el bon comportament, mantenint la màgia del nadal, de manera que el carbó dolç s’utilitza més com una eina simbòlica que com un càstig real.

Una barreja de sucre, clara d’ou, aigua i un colorant natural que li dona el color negre són els ingredients que permeten elaborar el carbó de Reis. Es barregen tots i es couen en unes calderes ennegrides. Un cop acaba la cuita, la pasta s’aboca en una superfície plana on es refreda i s’eixuga, formant blocs. Un cop el carbó està fred, es tallen els blocs en petites porcions.

Deixem la dolçor del carbó actual però continuem amb productes ensucrats típics del dia de Reis. Des de què era molt petit i fins fa uns quants anys, jo sempre havia celebrat el dia de Reis a casa dels meus avis paterns. Per postres, sempre menjàvem el clàssic Tortell de Reis i abans de començar tots posàvem una moneda (no recordo de quina quantitat). Començàvem a menjar el tortell i la persona que es trobés la figureta del rei en el seu tros de tortell s’emportava totes les monedes. A qui es trobés la fava, en canvi, el meu avi no li feia pagar el tortell que ell havia comprat aquell matí ,malgrat el que diu la tradició. Encara que m’agrada molt el dolç, de les poques coses dolces que em desagraden son el massapà, el cabell d’àngel i la fruita confitada. Doncs bé, el Tortell de Reis acostuma a portar gairebé sempre aquests tres ingredients (per la qual cosa no n’acostumo a menjar gairebé mai). Però… això de la fava i de la figureta, d’on ve?

Encara que l’origen del Tortell de Reis no està documentat amb precisió, sembla que prové (com moltes de les tradicions que tenen lloc durant el Nadal) de les Saturnals, unes festes paganes romanes (en honor a Saturn, Deu del temps i de l’agricultura) que es feien del 17 al 23 de desembre. En aquestes festes, en què es celebrava l’arribada del solstici d’hivern, un dels menjars més populars eren unes coques rodones amb figues, dàtils i mel. A l’interior s’hi amagava una fava seca i a qui li tocava era aclamat “rei per un dia”. Altres versions diuen que per l’esclau que trobés la fava dins del seu tros de tortell això significava un dia lliure.

Durant el Renaixement francès era costum menjar aquestes postres el 6 de gener. La celebració es va anomenar “Le Roi de la Fave” que era com anomenaven a la persona a qui li tocava el tros de pastís que contenia la fava. Més tard, al segle XVIII, quan el rei francès Lluís XV era encara un nen, es diu que un dels cuiners de la cort va voler sorprendre’l i va introduir una moneda d’or dintre del tortell; qui la trobés seria “El rei de la festa”. A partir de llavors, les faves van començar a adquirir mala fama i a ser considerades com un símbol de mala sort (ningú volia que li toqués la fava sinó la moneda d’or). Sembla ser que va ser Felip V (l’oncle de Lluís XV) qui va introduir aquesta tradició a Espanya. Amb el temps, la moneda d’or es va canviar per una figureta de ceràmica (que gairebé sempre representa a un rei) i la connotació negativa de la fava s’ha mantingut fins a l’actualitat.

L’etnòleg i folklorista català Joan Amades, en la seva obra publicada l’any 1952 “Costumari Català” diu que a Catalunya el motiu de l’existència de la fava dins del tortell de Reis tenia a veure amb la possibilitat d’assistir a l’ofici religiós de l’adoració dels Reis d’Orient:

“Com que no tothom podia assistir a l’adoració, fou costum que cada família nomenés un rei que la representés. El nomenament es feia per mitja d’una antiga forma d’astrologia judiciària. En pastar la coca que, com hem dit, era obligat de menjar per postres havent dinat, hom posava entre la pasta una fava seca. Dels qui menjaven la coca, aquell que trobava la fava restava elegit rei i era el qui anava a la funció de l’església i en representació de la família adorava el nadó de Betlem. Per tant, tothom qui assistia a l’adoració i besava el Jesuset estava investit de la dignitat de rei. El rei familiar era qualificat de rei de la fava.”.

Els costums i les tradicions evolucionen i ja queden molt lluny aquells dies en què en temps dels romans es menjava una coca rodona amb figues, dàtils i mel. Ara, a l’interior d’aquesta massa de pasta de brioix farcida de massapà, amb fruita confitada per sobre, no hi poden faltar ni la fava ni la figureta del rei. Des de ja molts anys, a més, els tortells de reis venen amb una corona de cartró daurada per coronar a qui trobi la figura.

No sé si se t’haurà fet la boca aigua llegint aquests darrers paràgrafs. Si és així, t’hauràs d’esperar un mes just encara per tastar el tortell!

Bibliografia seleccionada

– Padilla, M. i de Déu Prats, J. (2023). El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis.Ed. Comanegra.

– Amades, J. (2005). Barcelona. Costumari català (Vol. 2): Gener. El dia de Reis. Edicions 62.

Raúl Ibáñez, els nombres de Lychrel i els nombres perfectes

Ja no queda gaire perquè s’acabi aquest any 2025. El temps passa volant!. No fa tant rebia missatges que em desitjaven un bon any 2025 (o bé els enviava jo) i aviat tornarem a fer el mateix amb el 2026.

Els primers dies del gener passat vaig llegir uns quants articles sobre aquest any 2025 que acabàvem d’encetar. Tots venien a dir més o menys el mateix; que el 2025 és un any quadrat i que aquest nombre té també unes quantes peculiaritats matemàtiques més, que el fan una mica especial. Sempre m’han agradat les curiositats matemàtiques i em vaig llegir els articles amb bastant interès.

Com que el proper any quadrat no serà fins al 2116 i dubto que ni tu ni jo estiguem aquí per gaudir-lo, t’explicaré que significa això d’any quadrat abans de què s’acabi aquest 2025 (l’únic any quadrat que viuràs…segurament!).

Doncs bé, la cosa és molt senzilla i no cal saber gaire de matemàtiques, només recordar alguns conceptes bàsics.

El 2025 és un nombre quadrat perfecte perquè és el resultat de 45². És a dir, per si tens les “mates” molt rovellades t’ho explico millor:

45² = 45 x 45 = 2.025

Però és que a més, també pot escriure’s com una suma de quadrats perfectes:

5²= 25

20²= 400

40²= 1.600

2.025 = 5^{2 +}20²⁺40²= 25 + 400 + 1600

O bé, el producte (multiplicació) de dos quadrats perfectes:

5²= 25

9²= 81

25 x 81= 2025

Però el 2025 no només te una relació especial amb el quadrat sinó que també la te amb el cub (recorda que el quadrat seria per exemple 2²= 2 x 2 mentre que el cub és per exemple 2³= 2 x 2 x 2). La relació que te el nombre 2.025 amb el cub és que aquest és pot escriure com la suma de tots els cubs de tots els nombres d’un sol dígit:

0³ + 1³ + 2³ + 3³ + 4³ + 5³ + 6³ + 7³ + 8³ + 9³ = 2.025

Quan jo era petit, una cosa que em feia gràcia d’haver nascut un vint-i-u de desembre era que la meva data de naixement escrita en números donava lloc a un nombre capicua: 2112

El mot capicua és com un palíndrom però referit als nombres (en anglès es diu “Palindròmic number”), es a dir, un nombre que no varia tant si es llegeix d’esquerra a dreta com si es llegeix de dreta a esquerra (recordaràs que et vaig parlar dels palíndroms en la història “Palíndroms, anagrames i bifronts”). Els anys 1991 o 2002 per exemple van ser anys capicua. L’actual 2025 està clar que no ho és, però pel professor del Departament de Matemàtiques de la Universitat del País Basc, Raúl Ibáñez, el 2025 és un número que “volia ser capicua”. Resulta que hi ha una curiosa manera d’obtenir nombres capicua a partir de qualsevol número que no sigui capicua i que consisteix en sumar-li a aquest número el seu simètric.

Per exemple, agafem el dia que vaig néixer, el 21, llavors li sumem el seu simètric, el 12, i obtenim 21 + 12 = 33 que si és capicua. En aquest cas ho hem aconseguit en només un pas o iteració però la quantitat de passos que necessitarem dependrà del número en concret. Per exemple, agafem el 57, li afegim el seu simètric, el 75, i obtenim 57 + 75 = 132, que no és capicua, però aleshores hem de continuar realitzant el mateix procés amb aquest numero resultant, el 132. Si al 132 li sumem el seu simètric, ens dona 132 + 231 = 363, que ara si que es capicúa. A diferència del 21 en què hem aconseguit “convertir-lo” en capicua en una única iteració, amb el 57 n’hem necessitat dos. Amb el número 89 necessitem fins a 24 passos!

Això succeeix amb tots el números? Doncs no, millor dit, no ho sabem; aquest problema matemàtic encara està sense resoldre. Hi ha números dels quals és desconeix si és poden convertir en un nombre capicua mitjançant aquest procés. Els tres números més baixos als quals els succeeix això son el 196, el 295 i 394 però n’hi ha bastants més. A aquests números se’ls coneix amb el nom de “nombres de Lychrel” (Lychrel és un anagrama de Cheryl que era el nom de la parella del matemàtic que treballava en aquest tema).

Si abans et deia que el número 89 necessitava 24 iteracions per assolir el seu “palíndrom”, la pregunta és: excepte en el cas dels “nombres de Lychrel” i dels números que ja son capicua originàriament (11, 22, 33…) calen molts passos per convertir un número no capicua en capicua? Doncs dependrà del número clar; el número 10.911 necessita 55 passos mentre que el 150.296 en necessita 64. El record fins ara el te un número de 19 dígits que necessita 261 iteracions per “trobar” el seu capicua!

Si tornem al nostre actual any 2025 ja hem dit que no es capicua però està solament a un pas de ser-ho: 2.025 + 5.202 = 7.227, que és capicua.

Per cert, que el 2025 sigui un quadrat perfecte no vol dir que sigui un número perfecte ja que un nombre perfecte en matemàtiques vol dir una altra cosa. El nombre perfecte és aquell que és igual a la suma dels seus divisors, exceptuant ell mateix. És a dir, aquells números pels quals es pot dividir sense deixar residu. Per exemple el 6 és un número perfecte perquè es pot dividir per 1, 2 i 3 i la suma d’aquests 1 + 2 + 3 = 6

Els següents números perfectes son el 28, el 496 i el 8.128:

28 = 1 + 2 + 4 + 7 + 14

496 = 1 + 2 + 4 + 8 + 16 + 31 + 62 + 248

8.128 = 1 + 2 + 4 + 8 + 16 + 32 + 64 + 127 + 254 + 508 + 1.016 + 2.032 + 4.084

N’hi uns quants més però no gaires i ja son números de moltes xifres.

Per cert, en el cas del número 6 com t’acabo de dir, es pot dividir per 1, 2 i 3 i la suma d’aquests 1 + 2 + 3 = 6 però resulta que també és el resultat de la multiplicació d’aquests: 1 x 2 x 3 = 6 Serà el número 6 un nombre doblement perfecte o perfecte al quadrat?

Un factor és un número que divideix exactament un altre número Foto: http://www.geeksforgeeks.org

La meva psicòloga, la guineu i els partits polítics corruptes

L’altre dia tenia visita amb la meva psicòloga però no hi vaig anar. Em feia molta mandra i vaig decidir quedar-me a casa. Tenia la cita a les cinc de la tarda i això implicava sortir no gaire tard de la feina, menjar ràpid i no poder fer la migdiada. No sé quina de les tres coses m’agrada menys. Intento evitar sempre que puc aquesta hora per aquest motiu. Altres vegades però, ja hi havia anat a les cinc, però aquell dia la nyonya era més gran que en aquelles ocasions. La qüestió és que quan vaig decidir no anar-hi em vaig sentir malament.

Encara no havia enviat el whatsapp a la recepcionista de la clínica per avisar-los de la meva no assistència, que ja em sentia malament. No m’agrada fer aquestes coses (que per altra banda tampoc acostumo a fer gaire). Ni mentir, ni inventar-me excuses, ni provocar un forat d’una hora a l’agenda de la meva psicòloga, ni deixar de fer les coses que haig de fer per pura peresa. Però bé, potser no n’hi havia per tant. A la meva psicòloga no li falten els pacients, la tornaré a veure el mes que ve, estava cansat de la feina i no tenia ganes de dinar a corre cuita per marxar ràpidament a un lloc que està mal comunicat amb el transport públic. A més … tenia un curs que fer. Que dic un!! En tenia fins a cinc per realitzar i els necessitava per la feina. Ja em sentia molt millor. Era normal que no anés a la psicòloga quan tenia fins a cinc cursos a fer. De fet, ara que ho penso, hagués estat una irresponsabilitat no aprofitar aquella tarda per realitzar uns cursos que em feien falta a nivell laboral. De sobte, ja em sentia molt millor.

Vaig enviar el whatsapp a la clínica amb la confiança que em donava tenir una raó de pes per fer el que anava a fer. Vaig “adornar” una mica el missatge i vaig afegir que m’havien donat el curs per la baixa d’última hora d’un alumne que no hi podia assistir. Bé, soc una mica fantasiós i m’agrada inventar, que hi farem!. Ja em sentia molt millor malgrat faltar voluntàriament a la meva cita amb la psicòloga. El cert però és que els cursos eren online. De fet, encara que eren cinc els que havia de fer, en aquell moment només estava matriculat a tres d’ells. A més ho tenia perfectament calculat i em donava temps de sobra a fer-los tots dins del termini en el qual necessitava tenir-los aprovats. No em venia d’aquella tarda, ni molt menys. No obstant això, ja no em sentia malament. Que estava passant? M’estava enganyant a mi mateix? I el pitjor de tot és que ja no em sentia tan malament creient que tenia una excusa important malgrat no ser del tot certa. En el camp de la psicologia allò que m’estava passant s’anomena dissonància cognitiva.

El primer cop que vaig sentir aquest concepte psicològic va ser per un conte. Es tracta d’una faula d’Isop que diu així:

“Una guineu que vivia en un bosc, un dia mentre passejava es va trobar una vinya amb raïm. S’hi va apropar i va intentar agafar el raïm, però penjava d’una branca molt alta de manera que va haver de saltar per intentar agafar-lo. La primera vegada que va saltar no hi va arribar. Ho va intentar una vegada i un altra, però tots els seus esforços van ser inútils. Després de molts intents va començar a pensar que, total, el raïm tampoc semblava estar tan bo com li havia fet l’efecte en un principi. El més segur és que encara estigués verd i que no valia la pena agafar-lo i va marxar dient “Encara no està madur!”.”

Aquest conte és un exemple perfecte del que és una dissonància cognitiva. La guineu de la faula està desitjosa de prendre raïm, però aquest està massa alt i la guineu no hi arriba amb la qual cosa canvia la seva actitud i la seva conducta. Es diu a si mateixa que està verd i marxa. Com que no aconsegueix allò que s’havia proposat busca una excusa com a consol i s’enganya a si mateixa per no seguir patint per allò.

El concepte de dissonància cognitiva i l’explicació d’aquest fenomen li devem a Leon Festinger, un dels psicòlegs socials més importants de la història anomenat. La dissonància cognitiva és una sensació desagradable que experimentem quan mantenim dos pensaments, emocions, idees o conductes contradictòries que entren en conflicte. Per exemple, als fumadors com jo, ens passa que sabem per una banda que “Fumar és dolent per a la salut i pot matar-nos” però malgrat això “Fumem cada dia i ens agrada fumar”. Aquestes dues idees no casen en entre sí (ens agrada fumar però sabem que és dolent per a la nostra salut). Mantenir aquests dos pensaments o emocions en conflicte alhora, ens fa sentir incòmodes.

El psicòleg Leon Festinger Foto: autogeno.net

Com podem combatre aquesta incoherència? Com podem resoldre aquesta dissonància cognitiva?

La manera més evidentés canviar la nostra conducta. Per exemple deixo de fumar i ja no experimentaré cap dissonància. Però… deixar de fumar no és tan fàcil. No sempre és possible aconseguir-ho (hem de tenir per exemple la gran addicció que genera la nicotina per exemple).

Per reduir o minimitzar aquesta dissonància ens convencerem i justificarem d’alguna manera que ens permeti seguir amb ella “si no fumo molt, tampoc és tan dolent”, “d’alguna cosa he de morir” “si deixo de fumar, m’engreixaré molt” etc. En la faula d’Isop, la guineu és convencia a ella mateixa de què el raïm segurament estaria verd per resoldre la incomoditat que li generava el fet de què volia menjar-lo però no l’aconseguia agafar.

Les dissonàncies poden anar des d’una lleu incomoditat que dura poc temps (com ara la que vaig sentir jo en anul·lar la meva visita a la psicòloga) fins a una profunda angoixa (quan hem fet alguna cosa que te conseqüències molt greus).

La dissonància cognitiva, no és però una malaltia, és una conducta humana normal i universal que ens passa a quasi totes les persones alguna vegada a la vida.

Un concepte molt relacionat amb la dissonància cognitiva és el biaix de confirmació. Aquest biaix cognitiu és la tendència atenir en compte elements que confirmin les nostres hipòtesis i rebutjar o minimitzar les que s’hi oposin.

Si una informació és coincident amb les nostres creences veurem aquesta com a ben fonamentada, útil i rellevant però en canvi, si aquestes dades o opinions contradiuen les nostres conviccions intentarem trobar una manera de criticar-la, qüestionar-la o ignorar-la.

Si ens fixem en el que fem quotidianament en el dia a dia, sense adonar-nos, nosaltres ja busquem aquells mitjans de comunicació i informació que confirmen la nostra visió del món. Per exemple si ets d’esquerres, llegiràs premsa d’aquesta tendència política que donarà una informació política des d’aquest punt de vista o si ets del Barça, escoltaràs programes radiofònics barcelonistes que reforçaran la teva identitat “culé”.

En el món de la política, els conceptes de dissonància cognitiva i de biaix de confirmació estan presents gairebé sempre. Per exemple, des de fa molt es destapen constantment casos de corrupció que afecten a la gran majoria de partits polítics. El més lògic seria que els seus votants en conèixer aquests casos de corrupció canviessin el seu vot o s’abstinguessin de votar a aquests partits involucrats en els casos de corrupció en les properes eleccions. Tanmateix, la gran majoria d’aquests no canviaran pas el seu vot. És més, encara que agafessin als seus polítics preferits “amb la mà a la caixa” o fent corrupteles de tot tipus, aquests votants ho defensarien argumentant coses com que “més roben els altres”, “tampoc n’hi ha per tant”, “es tracta d’una injusta persecució judicial a causa de les seves conviccions”. Estic segur que si algun dia un dirigent d’un partit polític fes una roda de premsa admetent que ha “robat” diners públics i dimitís, els seus votants no només no renegarien d’ell o del seu partit polític sinó que la seva confiança en aquests encara es veuria més reforçada. “S’ha de ser una persona molt íntegre per admetre el que ha fet”, “tots els polítics ho fan però només ell ho ha reconegut” o “almenys ha estat honest, no com altres” seria el que pensarien els seus seguidors.

Molt pocs resoldran la seva dissonància cognitiva canviant el sentit del seu vot.

I tu? A qui votaràs a les properes eleccions? Als de sempre, no?

Un membre d’una societat “terraplanista” llegeix en una biblioteca (d’entre un munt de llibres que te sobre la taula) l’únic llibre que confirma les seves creences “terraplanistes”

Urruti, Roberto Baggio i Van Gaal

Tanda de penals corresponent a la final de la Lliga de Campions de l’any 2012 Foto: Wikimedia Commons

Recordo haver tingut una infància bastant feliç. No conservo gaires records negatius pel fet per exemple que de petit era molt baixet o que era tartamut (crec que això preocupava més a alguna gent del meu entorn proper més que no pas a mi). En el post en què parlava sobre els Reis d’Orient vaig dir-te que quan em vaig assabentar qui eren de veritat aquests reis si que em vaig endur una gran decepció i desencís. Avui et parlaré de la segona desil·lusió que vaig viure durant la meva infància.

Si en el cas dels Reis d’Orient crec que tenia 8 anys, en aquest segon desengany sé segur que tenia aquesta edat perquè els fets van succeir una nit de l’any 1986. Concretament el vespre-nit del dimecres 7 de maig de 1986. I que va passar en aquella data d’infaust record per mi (i per a molta més gent)? Aquell dia el Barça havia de jugar la final de la Copa d’Europa contra l’equip romanès de l’Steaua de Bucarest. Era el dia en què el conjunt blaugrana havia de guanyar la Copa d’Europa per primer cop a la seva història. El triomf es donava per fet i l’eufòria flotava a l’ambient. L’Steaua era un equip força desconegut. No tenia cap jugador especialment destacat. “Nosaltres” en canvi, teníem l’escocès Steve Archibald i l’alemany Bernd Schuster com a principals estrelles.

El partit va començar amb molt poques ocasions de gol per part de tots dos equips. El matx avançava però el Barça era incapaç de fer pujar cap gol al marcador. D’aquesta manera es va arribar al final del 90 minuts reglamentaris amb la qual cosa es va haver de disputar un temps extraordinari (anomenat col·loquialment en el món del futbol com a “pròrroga”). Però en aquesta pròrroga el Barça (com també l’Steaua) tampoc va poder trencar la igualtat, de manera que el partit és va haver de resoldre en la tanda de penals.

El primer en llançar va ser l’equip de Bucarest però el porter Urruti va aturar el xut. Quan va ser el torn del capità blaugrana José Ramón Alexanko, el porter de l’Steaua va evitar que el Barça s’avancés per primer cop. El gran Javier Urruticoechea va tornar a parar el llançament de l’equip romanès. Pedraza però, va tornar a desaprofitar l’ocasió de marcar i quan Lacatus va llençar el seu penal, Urruti ja no va poder fer res per aturar-lo. L’Steaua trencava per primer cop la igualtat després de tants minuts transcorreguts amb l’empat al marcador. El Barça però, podia tornar-la a establir tot seguit.

Duckadam, que era el porter de l’Steaua (mai oblidaré aquest nom), ho va impedir aturant el xut d’Angel “Pichi” Alonso (l’heroi contra el Goteborg). La situació començava a pintar malament, i més quan l’equip romanès va tornar a marcar en el quart llançament. L’Steaua veuria culminada la seva gesta quan Duckadam (un altre cop) tornava a evitar per quarta vegada consecutiva que el xut de Marcos acabés al fons de la xarxa. L’Steaua de Bucarest es proclamava campió d’Europa i el FC. Barcelona es quedava sense encetar el seu palmarès a la màxima competició europea. Jo em trobava trist i decebut i no entenia res.

Malauradament, Helmut Duckadam va aturar els quatre penals que va xutar el Barça a la final de 1986

Que havia passat? Molts cops hem escoltat dir que les tandes de penals són una loteria. Que és com tirar una moneda a l’aire i que surti cara o creu. Que hi ha de cert en això? Es tracta d’una qüestió d’atzar únicament?. En una tanda de penals influeixen moltes coses, també la sort, per descomptat, però aquesta és només una de les moltes variables que es donen segons alguns científics que han investigat sobre aquest tema.

Comencem per un dubte recurrent sempre que es produeix una tanda de penals, llançar en primer lloc o en segon? Un estudi realitzat pels professors d’economia Ignacio Palacios-Huerta i Jose Apesteguia ha determinat que si l’equip que llança primer marca té més d’un 60% de probabilitats de guanyar la tanda.

El millor llançador ha de xutar en primer o darrer lloc? Jo sempre havia pensat que el millor especialista havia de ser sempre el cinquè en llençar però un fet que va succeir a l’Eurocopa 2012 em va fer canviar d’opinió. En aquella ocasió es disputaven les semi finals entre les seleccions d’Espanya i Portugal. El passi a la final és va haver decidir a la tanda de penals perquè el matx havia acabat en taules. I que va passar en aquella tanda? Doncs que el millor especialista de Portugal Cristiano Ronaldo va preferir llançar el cinquè i últim penal. Bruno Alves va estavellar el seu llançament al travesser i quan tot seguit Cesc va marcar el seu penal, Espanya es va classificar cap a la gran final i Cristiano (el millor especialista en llançament de penals de Portugal) es va quedar sense la possibilitat de llançar el seu penal.

Un estudi publicat al “Journal of Sports Sciences” va analitzar la relació i efecte que tenen les celebracions d’un jugador que ha convertit el seu penal en l’immediatament posterior penal que llançarà l’oponent. Els autors buscaven determinar si es produeix un contagi o transferència d’emocions entre els jugadors. Van analitzar totes les tandes de penals de mundials i eurocopes entre 1972 i 2008. Només van incloure els llançaments de penals que es xutaven quan la tanda anava empatada i com que les imatges que visionaven no sempre mostraven la reacció dels llançadors de penals, el total de penals examinats va ser de 151. Els autors van concloure que les celebracions dels jugadors que havien marcat el penal tenien un impacte positiu en els seus companys d’equip i un impacte negatiu en l’equip rival.

Per altra banda, una anàlisi de 204 penals (m’ha estat impossible trobar l’article original que sembla ser que era de la BBC) afegeix una altra variable. Si un jugador llança el penal decisiu sabent que en cas de marcar el seu equip passarà l’eliminatòria, ho aconsegueix en el 93% de les vegades. Tanmateix, si la seva errada suposa l’eliminació de l’equip, només el 44% dels xuts acaba en gol.

De totes les tandes de penals que he vist, després de la del Barça-Steaua la que he viscut amb més intensitat i emoció va ser la que es va disputar durant la final del mundial dels Estats Units l’any 1994 entre les seleccions del Brasil i d’Itàlia. Va ser el primer mundial que es decidia en la tanda de penals. Tot i que Itàlia va començar llançant (Baresi va fallar) i que es va avançar dos cops al marcador, l’errada de Massaro i l’encert tot seguit del brasiler Dunga van fer que a Roberto Baggio li toqués el llançament decisiu. Si marcava, el conjunt italià tenia l’oportunitat de seguir somiant a l’espera del que fes el cinquè llançador brasiler. Si pel contrari errava, la final s’acabava i el Brasil es convertiria en nou campió del món. Roberto Baggio va llançar la pilota als núvols i els jugadors brasilers van començar a córrer pel camp celebrant el campionat. Aquella errada va marcar la carrera del futbolista de Vèneto. Altres grans jugadors han fallat penals en tandes de penals de mundials, Platini ho va fer al 1986 i Maradona al 1990, però com que les seves seleccions van guanyar les seves respectives tandes de penals, aquelles errades han quedat en anècdotes.

Malgrat que en la seva autobiografia, Baggio explica que mentre es dirigia des del mig del camp al punt de penal (per executar el seu llançament) estava tot el lúcid que es pot estar en aquells moments i que la decisió de xutar cap a dalt va ser presa amb el cap fred perquè sabia com es llançava Taffarel (el porter del Brasil) jo estic segur que la pressió d’alguna manera va influir en el fet que la pilota agafés més alçada de la prevista. I és que la pressió de guanyar o perdre i la força mental és un altre element clau en el llançament dels penals. Però d’aquesta qüestió te’n parlaré més endavant en una altra història on et continuaré parlant sobre els penals però sense centrar-me en les tandes de penals com he fet en aquest post.

Per acabar, et vull explicar una petita anècdota relacionada amb les tandes de penals. Des que vaig veure de petit la tanda de penals entre el Barça i l’Steaua ara ja fa molts anys, sempre m’ha rondat pel cap una pregunta. Per què poc abans de començar la tanda de penals decisiva cap entrenador ha pensat mai en canviar el porter titular pel suplent o el tercer porter? Hem vist molts cops que els tècnics substitueixen a jugadors titulars per suplents especialistes o hàbils en el llançament de penals de cara a la tanda que s’apropa, però en canvi mai es canvia al porter. Al principi pensava que potser el porter titular també era millor aturant penals que el seu suplent o tercer porter, però…sempre és així? En tots el equips? Estic segur que no!

Vaig haver d’esperar molts anys, però finalment això va succeir de la mà de l’entrenador Louis Van Gaal. El que va ser tècnic del Barça dirigia l’any 2014 a la selecció holandesa durant el Mundial de Brasil. El partit de quarts de final que disputava la seva selecció davant Costa Rica estava empatat i just abans del final de la pròrroga, l’entrenador holandès va sorprendre a tothom substituint el porter titular Jasper Cillessen (un altre ex blaugrana) pel suplent Tim Krul. Doncs bé, la selecció “Orange” va guanyar la tanda de penals, va eliminar a Costa Rica i va passar a semi finals. Pel que fa a Krul, va encertar la direcció dels cinc penals i en va aturar dos.

Montiel supera al porter Lloris en la tanda de penals de la final del Mundial 2022 a Qatar i la selecció argentina es proclama campiona del món Foto: Wikimedia Commons

Bibliografia seleccionada

López Nicolás, José Manuel. 2021. Barcelona. La ciencia de los campeones. Editorial Planeta.

Tjerk Moll, Geir Jordet and Gert-Jan Pepping (2010) “Emotional contagion in soccer penalty shootouts: celebration of individual success is associated with ultimate team success” Journal of Sports Sciences. 983-992.

Fred Uhlman, Nicòmac i Robin Dunbar

La història que t’explicaré a continuació també tracta sobre els amics igual que les dues anteriors. El que en principi havia de ser un únic escrit acabarà sent una trilogia sobre l’amistat. I parlant de trilogies i d’amistat, començaré per unes novel·les curtes que formen part d’una trilogia en la qual l’amistat és el tema central. Es tracta de la trilogia de Fred Uhlman.

Aquest escriptor i pintor jueu va néixer a Stuttgart a principis del S. XX i va viure a Alemanya fins que va abandonar el país dos mesos després de què Hitler arribés al poder. La seva obra més aclamada com a escriptor va ser “L’amic retrobat”. La segona part d’aquesta novel·la s’anomena “L’anima valenta” i el llibre que tanca la trilogia és “El retorn”.

“L’amic retrobat” és per a mi el millor llibre de ficció que he llegit sobre l’amistat. Vaig llegir aquest llibre mentre cursava el batxillerat (BUP) però no recordo en quin curs ni l’assignatura en la qual ens el van fer llegir.

El llibre està situat a l’Alemanya d’entreguerres del S.XX, en un moment en el qual el nazisme començava la seva ascensió al poder. És la història d’un noi jueu de 16 anys anomenat Hans Schwarz explicada per ell mateix. La seva vida canvia quan un dia de febrer de 1932 a mitja classe entra un nou alumne. De seguida es sent fascinat i encisat pel nouvingut. El seu port, la seva elegància i el fet de ser descendent d’una il·lustre família alemanya (els “Hohenfels”) fa que en Hans decideixi de seguida que vol ser amic seu. L’obra explica primer el procés de com en Hans intenta atraure al Konradin (nom de pila d’aquest nou alumne) i la posterior relació que mantindran els dos amics durant gairebé un any fins que en Hans és enviat a Nova York pels seus pares davant la creixent hostilitat antisemita que va envaint poc a poc Alemanya.

Es tracta d’una bonica història sobre l’amistat entre un noi jueu i un membre d’una distingida família aristocràtica alemanya. Hans, que no tenia amics abans de l’arribada d’en Konradin a la seva escola, veu com aquest encaixa perfectament en el seu ideal romàntic d’amistat (algú a qui admira realment i per qui estaria disposat a morir). Malauradament, la relació s’acaba quan en Hans ha de marxar als Estats Units obligat per les circumstàncies. Bé en realitat s’acaba quan en Konradin després de passar l’estiu al castell de Braunfeld, torna a l’escola com un jove nazi convençut i ja no es parlarà ni es saludarà més amb en Hans (malgrat que en el fons encara l’estima).

“L’anima valenta” explica la mateixa història des del punt de vista del Konradin von Hohenfels. També està escrita en primera persona i és una novel·la epistolar. Es tracta d’una carta que li envia en Konradin al seu amic Hans des de la presó de Spandau el 10 de setembre de 1944, tres dies abans de ser executat. El text ens permet conèixer com era realment en Konradin. Si a través del Hans ens pensàvem que en Konradin era una persona una mica distant, orgullosa i arrogant, ara que coneixem la seva versió, veiem que en realitat es tractava d’una persona tímida, espantadissa i solitària. També ens explica la gran atracció i admiració que sentia en Konradin cap a en Hans i les dificultats en què es va trobar i va haver de fer front per mantenir l’amistat amb aquest, degut a la oposició dels seus pares (especialment per part de la seva mare). Explica coses que en Hans desconeixia i que justifiquen d’alguna manera els seu comportament davant d’aquest en determinats moments, alhora que aprofita per demanar-li disculpes.

“El retorn” és la novel·la que tanca aquesta trilogia i varia bastant respecte a les dues anteriors. Per començar, en aquest llibre ja no hi apareixen el personatges d’en Hans ni d’en Konradin i l’autor abandona la primera persona amb la qual havia explicat les dues històries anteriors i utilitza aquest cop la tercera persona amb narrador omniscient.

En aquesta obra el protagonista es diu Simon Elsas. Aquest personatge també es d’origen jueu i s’exilia a l’estranger (Nord-amèrica) fugint del nazisme (com havien fet en Hans Schwarz i el mateix autor, Fred Uhlman). Un dia mentre vola de retorn a Nord-amèrica l’avió aterra a la ciutat de la qual s’havia vist obligat a abandonar feia vint anys. Fruit d’un rampell sobtat decideix fer una breu estada a la que va ser la seva ciutat natal.

La casualitat fa que tot just arribar es trobi amb un antic company del Karl Alexander Gymnasium (la mateixa escola on es van conèixer en Hans Schwarz i en Konradin von Hohenfels).

Aquest retrobament casual provoca emocions molt diferents en els dos ex companys. Al Fritz Haber (l’antic company) l’omple d’il·lusió la trobada ja que considera en Simon com un amic seu que ha retrobat després de tants anys però en Simon Elsas només pensa en fugir d’allà i a no tornar-lo a veure mai més.

Una altra casualitat fa que aquella mateixa nit hi hagi la reunió mensual d’antics alumnes del Karl Alexander Gymnasium i en Fritz va a buscar a l’Elsas a l’hotel on s’allotja per portar-lo a aquesta trobada. Aquest retrobament però, acabarà molt malament. Elsas es troba amb cinc homes de mitjana edat de qui no recorda res. Malgrat que inicialment tenen paraules amables i cordials amb ell, Elsas veu aviat que no encaixa en aquest cercle, els separa un abisme. Estar amb aquells antics companys no el fa sentir gens feliç. No hi pot haver amistat entre ells perquè s’interposen sis milions de jueus. No pot ser amic d’ells sense saber segur que no s’han embrutat amb la sang dels seus parents.

La celebració acaba en una discussió política que va pujant poc a poc de to fins a omplir-se de retrets, acusacions i on tothom treu els draps bruts l’un de l’altre.

Aquesta novel·la com t’he dit tanca la trilogia. Encara que té punts en comú amb les altres dues, és tracta d’una història independent respecte d’aquestes i compta també amb personatges diferents. És pot parlar de trilogia, doncs? Bé, potser va ser un invent de l’editorial per vendre més llibres. Una estratègia comercial per aprofitar el gran èxit de vendes que va suposar “L’amic retrobat”. A mi m’hagués agradat que el tercer llibre l’hagués protagonitzat en Hans Schwarz en comptes d’en Simon Elsas i hagués volgut saber també si va arribar a llegir la carta que en Konradin li va escriure.

Els dos personatges (Hans i Simon) s’assemblen molt, viuen a la mateixa ciutat i en la mateixa època, tenen històries semblants però no son el mateix personatge. Quina va ser la intenció d’Uhlman al fer això? Potser ell mai va pensar en aquest tercer llibre com integrant d’una trilogia. Tant “L’anima valenta” com “El retorn” es van publicar després de la seva mort.

Encara que molt menys novel·lesc (i sense el nazisme pel mig) jo també vaig tenir un retrobament amb un amic de la infància fa uns quants anys. En el post anterior et vaig explicar que al llarg de la meva vida he fet amics per la majoria de llocs on he passat (universitat, institut, feines…) però tenia una espina clavada. No conservava cap amic (amb qui em veies habitualment) de l’escola en la qual vaig entrar amb 2 anys i vaig sortir-ne amb 13. És una etapa de la meva vida de la qual tinc molt bons records però no tenia cap amic amb qui compartir-los.

L’any 2006 l’escola on vam estudiar va celebrar una efemèride i va organitzar una festa per celebrar-ho. Allà em vaig trobar amb companys que feia vint anys que no veia. Ens vam donar els telèfons i mails i vam de dir d’organitzar sopars i veure’ns més endavant. Al cap d’uns anys es va organitzar la primera trobada però jo no estava passant per un bon moment i vaig pensar que si no podia donar la meva millor versió davant unes persones a qui feia molt que no veia i amb les quals volia reprendre l’amistat era millor que no hi anés i esperés una altra oportunitat.

Aquesta va arribar uns anys més tard. Es va organitzar un nou sopar i vaig decidir anar-hi malgrat la vergonya i l’estrès que em provocava aquest esdeveniment. Vam ser només 11 o 12 persones i malgrat que m’hagués agradat que fóssim més, aquest nombre més reduït de gent va facilitar que pogués parlar una mica amb tothom. M’ho vaig passar molt bé i des de llavors he anat a quasi totes les trobades que s’han celebrat cada cert temps.

Pocs dies més tard d’aquell sopar vaig rebre una trucada al telèfon fix que va contestar el meu pare. Era el Lluís Badia, un antic company de l’escola que també havia vingut al sopar i amb qui havia xerrat una bona estona sobre música. Pensava que em trucava per felicitar-me perquè aquell dia era Sant Joan, però no era aquest el motiu. Em convidava a casa seva a veure la seva col·lecció de compact discs de la qual m’havia parlat durant el sopar. Encara que amb una mica de por per si no sabia que dir-li desprès de tants anys (únicament havíem parlat en aquell sopar) vaig anar-hi. Vaig passar la tarda a casa seva que estava igual com la recordava (feia molts anys hi havia anat diversos cops perquè era un habitual en les seves festes d’aniversari). Els meus temors es van esvair aviat i de seguida la conversació va començar a fluir sense problemes com si l’últim cop que ens haguéssim vist hagués estat feia poc i no pas més de vint anys enrere (gràcies Lluís per trucar-me aquella tarda i ser el meu amic!).

Encara que el que va succeir amb en Lluís va ser un retrobament també va ser com si hagués fet un nou amic als 34 anys. Retrobament vol dir tornar-se a trobar amb algú després d’un temps. Això no implica necessàriament reprendre la relació amb aquest algú, cosa que si va succeir entre el Lluís i jo. Hem passat de tenir una relació inexistent durant més de 20 anys a veure’ns regularment almenys un cop al mes.

A la meva dreta, amb ulleres i samarreta vermella, el meu amic Lluís. A la meva esquerra, el Jorge (el nen ros) i darrera meu, el Mario (el nen pèl-roig) de qui ja vaig parlar breument en l’anterior història.

He mencionat abans l’edat que tenia quan vaig reprendre la relació amb en Lluís, perquè es veu que fer amics després dels 30 anys és molt difícil. Aquesta és una de les conclusions a què van arribar les universitats d’Oxford (Regne Unit) i Aalto (Finlàndia) en un estudi que van dur a terme fa uns anys. Un dels motius és que a mesura que ens fem grans ens tornem més selectius amb les possibles noves amistats (ja no estàs per a aguantar a segons qui, es veu).

També resulta que a partir d’aquesta edat, tens els interessos vitals i la pròpia identitat molt més definits que quan eres més jove i això fa que la capacitat per crear vincles afectius amb els altres es faci més restrictiva. Per si això no fos suficient, a partir d’aquesta edat els amics de tota la vida també comencen a minvar de mica en mica.

Per contra, el mateix estudi revela que és a l’edat de 25 anys quan s’arriba al màxim d’amics. O potser hauríem de dir de connexions socials perquè el concepte d’amic avui en dia pot variar molt segons la persona.

L’amistat és un vincle que te un significat diferent per a cada persona. Darrerament, a més a més, des de què les xarxes socials han entrat de ple en les nostres vides potser amb massa facilitat és considera amic a persones que abans -del naixement i consolidació d’aquestes plataformes virtuals- potser ni tan sols saludaríem pel carrer. Podem considerar amics als nostres “followers” o seguidors?

A l’altre extrem trobem a gent que considera que els veritables amics es compten amb els dits d’una mà. Per ells, els amics han de ser quasi com germans i les relacions amb aquests han de ser molt intenses i constants.

Jo crec que dintre de l’amistat hi poden haver diferents graus o nivells d’intimitat. Tinc amics amb qui m’ho passo bé parlant de cinema o futbol i altres amb qui estic més còmode explicant els meus problemes i preocupacions.

Aristòtil va dir que hi havia fins a tres tipus d’amistat. Aquest filòsof grec és segurament un dels pensadors que més ha reflexionat sobre l’amistat. A la seva obra “Ètica a Nicòmac” li dedica a aquest tema els capítols 8 i 9 del llibre. El savi d’Estagira (Macedònia) afirma que l’amistat és “el més necessari per la vida” i que “sense amics ningú voldria viure, encara que es tinguessin tots els altres béns, inclús riqueses, autoritat o poder”.

Aristòtil es pregunta si hi ha una classe d’amistat o varies i creu que aquesta admet graus. Arriba a la conclusió que hi ha tres tipus d’amistat i que al llarg de la vida ens podem trobar amb aquestes tres classes d’amics:

1. Amistat per interès

Pel filòsof grec, aquesta amistat ho és per accident i es dona sobretot en gent molt gran i en els joves. En aquesta amistat, quan acaba la conveniència el vincle es desfà.

Aquesta amistat no requereix gaire temps i s’acostuma a donar entre contraris, per exemple entre pobres i rics, entre l’ignorant i el savi, ja que un aspira al que necessita i ofereix a l’altra una altra cosa a canvi. Aquesta amistat dona lloc a moltes reclamacions ja que les persones exigeixen cada cop més, i creuen rebre menys del que els hi correspondria i es queixen per no obtenir allò que creuen merèixer.

2. Amistat per plaer

Aquesta amistat al igual que l’anterior també ho és per accident i es dona sobretot en la gent jove. Aquests fan amics amb facilitat (també deixen de ser amics amb facilitat) i persegueixen el que els resulta agradable perquè viuen d’acord amb la seva passió. Quan la joventut s’acaba normalment també cessa aquesta amistat perquè el plaer i el que és agradable també canvia amb el transcurs del temps.

3. Amistat basada en la virtut o amistat perfecta

És la dels homes bons i iguals en virtut. Els que desitgen el bé l’un de l’altre. A diferència de les altres dues amistats aquí els amics no ho son per accident. Es una amistat estable i permanent perquè reuneix totes les condicions que han de tenir els amics i no hi han reclamacions entre ells.

No és possible ser amic de molts amb perfecta amistat perquè entre altres coses s’ha d’arribar a una intimitat, i això requereix bastant temps.

Respecte a la quantitat d’amics, el filòsof macedoni creu que tenir un número excessiu d’amics per interès pot resultar feixuc perquè “s’haurien de tornar els serveis a molts i la vida no és prou llarga”. En quant als amics per plaer, n’hi ha prou amb uns pocs.

Però, que passa amb els amics virtuosos? N’hem de tenir el major número possible? Aristòtil creu que d’aquests n’hem de tenir, però tampoc massa, que no és possible ser amic de molts i que una forta amistat només pot existir amb pocs. “Els que tenen molts amics semblen no ser amics de ningú” conclou el pensador grec.

Més de dos mil anys més tard, durant els anys noranta del segle passat, un equip d’investigació encapçalat pel psicòleg i antropòleg britànic Robin Dunbar va elaborar una teoria sobre el nombre d’amics que pot tenir una persona. Ell i el seu equip van investigar amb primats no humans les maneres d’interrelacionar-se entre ells i poder extrapolar les conclusions a les persones.

El que es coneix com el número Dunbar estableix que els essers humans només som cognitivament capaços de mantenir 150 connexions alhora. Aquest nombre inclou un cercle íntim d’unes 5 amistats més estretes, seguit de cercles concèntrics més amplis on hi ha amistats amb qui es té una relació menys estreta. 15 correspondria al nombre de bons amics que podem tenir en diferents moments de la vida, 50 serien els amics de debò, 150 els contactes significatius, 500 els coneguts i fins a 1.500 les persones que es poden arribar a conèixer.

Però…no tothom és igual. Hi ha persones molt sociables mentre que altres son més tímides. Dunbar i el seu equip van determinar que la xarxa podia ser més àmplia en persones obertes, tot i que la relació seria menys intensa. Per la seva banda, els introvertits es solen concentrar en un grup més reduït de contactes.

Bust d’Aristòtil Foto: Wikimedia Commons

Bibliografia seleccionada

Aristóteles. (2014). Ética a Nicómaco. Ed. Gredos
Uhlman, F. (2017). L’amic retrobat. Ed. La butxaca.
Uhlman, F. (2013). L’anima valenta. Ed. Estrella Polar.
Uhlman, F. (2007). El retorn. Ed. Columna.

Gilles Deleuze, Emir Kusturica i Chewbacca

Mentre escrivia l’anterior post sobre l’amistat vaig descobrir uns “podcasts” radiofònics que precisament tractaven aquest tema. En el programa intervenia una filòsofa anomenada Marina Garcés que en un moment donat va parlar sobre Gilles Deleuze. Per aquest filòsof francès del segle XX l’amistat no es tenir les mateixes idees, ni tenir els mateixos interessos, ni tampoc depèn del que compartim ni dels llocs que ens vinculen sinó que és un assumpte de percepció. És una percepció de l’encant de l’altra persona (això no te res a veure amb què una persona sigui encantadora o no). Tothom te un encant que pot ser percebut per un altre. Estic molt d’acord amb el concepte d’amistat que defensa Deleuze i part del que diu ho he comprovat en primera persona.

Després d’acabar la carrera de Dret vaig decidir estudiar cinema. Durant el temps que vaig passar a la Universitat Autònoma de Barcelona havia fet molts amics i pensava que quan em trobés amb gent que compartís la meva passió pel setè art encara en faria molts més de nous. Creia que si a la facultat havia fet una quantitat considerable d’amistats, en una escola de cinema ho tindria fàcil per fer-ne més. Ja d’entrada tenia un tema clar de conversa: el cinema. Podria parlar de directors com Zhang Yimou, Atom Egoyan, Aki Kaurismaki, Kevin Smith o Emir Kusturica amb gent que hagués vist les seves pel·lícules i comentar-les amb ells (fet que no havia pogut fer fins aleshores amb els meus amics de la universitat excepte en comptades ocasions).

El cert però, és que durant el primer any no vaig fer ni un amic. Em vaig relacionar sobretot amb tres companys (que no tenien gaire cultura cinèfila la veritat sigui dita) però aquesta relació no va acabar en amistat i l’any següent em vaig matricular en horari de matí i en l’especialitat de direcció de fotografia amb la qual cosa ja no els vaig veure més.

L’any següent tampoc vaig fer cap amic. Si que m’entenia bastant amb un noi que en sabia molt de fotografia i que sempre estava atrafegat de rodatge en rodatge. Gràcies a ell vaig participar en diversos curtmetratges en què feia d’ajudant seu (ell era el director de fotografia dels curts). La bona relació amb ell em va permetre gaudir d’aquestes experiències però no n’hi va haver prou amb això per construir amb ell un vincle sòlid com és el de l’amistat.

Vaig deixar l’escola de cinema una mica abans de què el curs s’acabés perquè m’havia decebut bastant el seu mètode d’ensenyament i també perquè a principis de maig començava la campanya de la renda en la qual havia de treballar.

Aquest treball en una agència tributària situada prop de les drassanes de Barcelona durava dos mesos (el temps de la campanya de renda). Jo vaig anar-hi sense cap altra pretensió que la d’intentar fer bé la feina que tenia encomanada (es a dir fer declaracions de la renda dels contribuents que venien). Però ves per on em vaig començar a fer amic d’un company de feina. Aquest company (el Manu) s’havia apuntat a treballar a la campanya de renda amb el seu millor amic (el Santi A.). En acabar la campanya el dia 30 de juny em van dir que s’apuntarien per treballar al Registre Mercantil de Barcelona. També es tractava d’una campanya temporal com la de la renda, en aquest cas però era la del dipòsit de comptes anuals de les societats o mercantils amb domicili social a la província de Barcelona, i em van animar a mi també a fer-ho.

De manera que em vaig presentar un dia de mitjans de juliol de 2005 a l’última planta de l’edifici on està situat el Registre Mercantil de Barcelona. Encara recordo aquell matí. Feia molta calor i quan vaig arribar a primera hora vaig veure a molta gent que com jo començava a treballar aquell mateix dia, però ni rastre del Santi A. ni del Manu (estaven de viatge i arribarien uns dies més tard). Vaig veure un lloc buit i m’hi vaig asseure. Durant la primera setmana no hi havia res de feina (la majoria d’empreses encara no havia presentat els seus comptes anuals). De tant en tant venia un encarregat (que després seria el nostre cap) a explicar-nos breument quina seria la nostra tasca durant la campanya i a ensenyar-nos algunes coses. Com que venia en comptagotes estàvem un munt d’hores asseguts a la cadira sense fer res (la gent encara no tenia “smartphones”) amb la qual cosa el noi del meu costat i jo vam començar a explicar-nos la vida. Es deia Santi C. i tenia la mateixa edat que jo. També era llicenciat en Dret i la seva mare era d’un poble (Bellmunt del Priorat) que està situat a només 6 quilòmetres d’on va néixer la meva mare (Falset). Vam tocar molts temes de conversa i amb el pas dels dies ens vam fer amics. A més també li agradava molt el cine (ves per on l’amic cinèfil que no vaig trobar en dos anys a l’escola de cine l’havia trobat al Registre Mercantil de Barcelona el primer dia en que vaig entrar a treballar-hi).

Han passat ja 20 anys des d’aquell estiu del 2005 i en Santi C., en Manu, en Santi A. i jo continuem sent amics i tenim un grup comú de whatsapp.

Havia estat dos anys en una escola de cine sense fer cap amic i en poc més de tres mesos en un entorn molt menys propici per fer-ne (aparentment) com és l’Agència Tributaria i el Registre Mercantil de Barcelona n’havia fet tres que encara conservo a dia d’avui. Jo era el mateix tant a l’escola de cine com a les feines que vaig fer aquell estiu, amb les meves virtuts i els meus defectes, amb la meva timidesa però també amb les meves ganes de fer amics allà per on vaig.

No puc estar més d’acord doncs amb en Gilles Deleuze quan diu que l’amistat no es qüestió només de participar de les mateixos aficions amb altres persones. Això pot suposar un plus però l’important és “percebre l’encant de l’altra persona”. Trobar-te bé i còmode quan estàs amb aquesta. Parlar i saber que t’escoltarà i l’interessarà el que li estiguis explicant, que hi ha retroalimentació entre els dos, “feeling” … Per mi, es tracta de compartir bons i mals moments, preocupacions i alegries més que no pas “hobbies”. Si a sobre teniu aficions similars, millor encara, però per mi això és un només un extra.

Com he dit abans, el Santi A. i el Manu eren el millor amic l’un de l’altre. Aquest concepte de millor amic és un “clàssic” en el món de l’amistat, però per alguns psicòlegs i antropòlegs està obsolet. Per a aquests, la figura de “millor amic” és una construcció social que no respon a una necessitat natural. Aquest concepte està molt arrelat a la nostra cultura però no és va començar a parlar d’ell fins fa poc menys d’un segle. Abans s’utilitzaven altres termes com ara “amics estimats” o “amics sentimentals” però mai “millors amics”.

La figura de “millor amic” es va fer popular a la segona meitat del segle XX a la psicologia, el cinema, la publicitat i la música. Durant la infància i l’adolescència ens influeixen molt les sèries de televisió, les pel·lícules, llibres o xarxes socials que “activen” aquesta idea de “millor amic” i generen la necessitat de trobar-lo. Si l’Elliot te a l’E.T., en Bart Simpson al Milhouse i Han Solo al Chewbacca, es normal voler també tenir un millor amic a la nostra vida.

També es diu que a més dels mitjans de comunicació que abans citava, també influeixen els adults. A vegades per exemple es pregunta als nens petits per quin és el seu millor amic quan molts cops aquests ni tan sols s’ho havien plantejat que en tenien un de “millor” que els altres.

Hi ha defensors i contraris a aquesta figura. Alguns creuen que prioritzar una amistat per sobre de les altres pot implicar allunyar-te d’altres que poden resultar igual de satisfactòries. Dependre d’una única persona pot generar frustració i decepció si no hi ha la mateixa reciprocitat entre els dos. Si després la relació es torça, aquesta persona té molt informació sobre la nostra vida i ens pot fer mal. En definitiva, creuen que hem d’acceptar que no hi ha un “millor amic” sinó uns quants.

Per altres però, aquesta “construcció social” no te perquè sé dolenta ni espantar altres amics. Simplement es tracta de fer sentir a aquella persona que és especial i única per a nosaltres. Que no es tan important la quantitat d’amics sinó la qualitat. Que has de tenir una persona especial per si les coses no et van bé…

A mi m’agrada la idea romàntica del “millor amic” i crec que és bonic pensar que tens una persona que estarà amb tu quan la necessitis.

A la vida recordo haver tingut dos “millors amics”. Els dos van ser durant la infància i de la mateixa escola. El primer es deia Jorge i era un nen ros. La meva mare recorda com una de les escenes més tendres de la meva infantesa quan després de les vacances d’estiu estàvem tan contents de retrobar-nos el primer dia de tornada a l’escola que ens agafàvem de la mà durant una bona estona.

Més endavant (no sé exactament quan) el meu millor amic va passar de ser un nen ros a ser-ho un de pèl-roig. Es deia Mario i vivia en un pis situat entre casa meva i l’escola a la qual anàvem. Recordo haver anat moltes tardes a aquell sobreàtic a jugar i fer deures.

Després durant l’adolescència aquesta categoria va desaparèixer del meu imaginari i no vaig sentir en cap moment la necessitat de recuperar-la. Actualment tinc bastants bons amics i amigues sense que un destaqui especialment per sobre dels altres.

Però… i tu, encara tens millor amic o amiga? És el de “tota la vida” o has anat canviant?

Foto: Celebrant el meu quart aniversari al menjador de casa dels meus pares. A la meva dreta, el Jorge (el nen ros), el meu millor amic d’aleshores i a la meva esquerra, el Mario (el nen pèl-roig), el que seria anys més tard el meu nou millor amic

Seinfeld, un petit poble d’Irlanda i la Noemí

A la segona meitat dels noranta em vaig aficionar a veure una sèrie que emetien per televisió anomenada “Seinfeld”. Aquesta comèdia gira al voltant del seu protagonista, l’humorista Jerry Seinfeld, la seva vida quotidiana i la relació d’aquest amb el seu millor amic (George), la seva ex-parella (Elaine) i un veí molt excèntric (Kramer). Recordo especialment un episodi de la primera temporada malgrat no ser un dels meus preferits. Es tracta de l’episodi quart anomenat “Desenlace masculino”. En aquest capítol, en Jerry té un problema amb un amic de la infància anomenat Joel Horneck que insisteix sempre en quedar amb ell malgrat totes les excuses que li posa en Jerry per a no fer-ho. Al Jerry no li agrada gens estar amb aquest amic (és egocèntric, mal educat, no l’escolta mai…) i preferiria no veure’l més. Però… com és trenca amb un amic? es pregunta en Jerry. La literatura i el cinema han tractat molt el tema de les ruptures sentimentals però molt poc el trencament d’una amistat. L’episodi tracta en clau molt humorística aquest tema i en Jerry s’adona de la dificultat que suposa posar fi a una relació d’anys d’amistat quan no hi ha un motiu concret que provoqui aquesta separació.

Quan no hi un motiu concret que provoqui la ruptura és més fàcil trencar amb la parella. Sempre li pots dir que ja no l’estimes o inventar-te que hi ha una altra persona però a un amic que se li diu? Que ja no l’estimes (“com a amic?”) Que hi ha una altre (amic) que ha ocupat el seu lloc? Complicat, no?

Fa un parell d’anys poc van estrenar una pel·lícula que també tracta el tema del trencament de l’amistat. Ho fa igualment des d’un punt de vista humorístic com en el capítol de “Seinfeld” però en aquest cas utilitza un humor molt més negre. La cinta es titula “Almas en pena en Inisherin” i va tenir 8 nominacions als Oscar de Hollywood (encara que finalment no en va guanyar cap). L’acció succeeix en un petit poble d’Irlanda (situat en una remota illa) en el qual viuen dos amics de tota la vida. Però de la nit al dia, un dels dos amics ja no vol saber res de l’altre. Aquest darrer, es queda molt sorprès i confós davant la seva reacció. Li pregunta si li ha fet o dit alguna cosa que pugui haver provocat aquest enuig però l’amic diu que no, que simplement el troba avorrit i que prefereix passar el temps pensant i component (toca el violí). Bé, i ja no t’explico res més per si la vols veure.

Al llarg de la meva vida mai he perdut un amic per haver-me enfadat amb ell. No obstant això, si que he deixat de tenir contacte amb antics amics. Amb alguns el distanciament es va produir perquè en un moment donat es va perdre el context en el qual es desenvolupava la nostra amistat (la Universitat, el lloc on treballàvem, etc.). I és que a vegades algunes relacions d’amistat es basen massa en el context en el qual ens trobem les persones en aquell moment i la majoria de temes de conversa acostumen a girar al voltant dels col·legues, dels exàmens, dels professors (en el cas de l’escola, institut o universitat) o dels companys, dels caps o de la feina mateixa (en el cas del lloc de treball). Però quan això s’acaba perquè finalitza el curs, et gradues o canvies de feina veus que potser el lligam amb aquella persona no era tan fort com et pensaves sinó més aviat circumstancial.

Altres cops el refredament de la relació es produeix per altres causes com el sorgiment de noves obligacions en la vida de les persones (laborals, conjugals, familiars…). Quan ets jove t’agrada passar l’estona amb els teus amics però quan ja tens parella i fills, prefereixes dedicar el teu temps a aquests. Jo crec però que hi ha temps per tot i si el vincle que has construït amb el teu amic és prou sòlid i no depèn gaire de les conjuntures a les quals m’he referit abans sempre es pot trobar un moment per compartir.

Altres causes que poden provocar l’allunyament amb un antic amic poden ser que ja no compartiu els mateixos interessos vitals (i no em refereixo a “hobbies” com la música o el cine dels quals en parlaré en el següent post) i hàgiu evolucionat de forma molt diferent de manera que la vostra afinitat ha minvat considerablement.

Finalment pot passar que la relació s’hagi perdut però que no sigui per cap d’aquests motius que he anat explicant. Simplement la inacció, la timidesa o l’orgull (que truqui l’altra persona primer…) ha provocat que l’amistat s’hagi esvaït o bé que no s’hagi consolidat (en el cas d’una relació d’amistat que començava).

A mi m’ha passat que he perdut alguns amics per alguna d’aquestes darreres causes que acabo d’enumerar i ho lamento, perquè perdre amics (així com fer-ne) es normal al llarg de la vida (la gent canvia, els camins es separen…) però malmetre una relació que funciona perquè a vegades costa trencar el gel o per vergonya, vanitat…sap greu. Una de les persones amb qui m’ha passat això i amb la que més ho he sentit és amb la Noemí. Es tracta d’una noia que vaig conèixer en una acadèmia en la qual ens preparàvem per a unes oposicions. La Noemí i jo vam tenir de seguida molt bona sintonia des del primer moment que vam parlar. De totes les persones que he conegut al llarg de la meva, amb poques he sentit que tenia tanta connexió i complicitat com la que tenia amb ella.

La poca estona de què disposàvem per parlar els dies de classe se’m feia molt curta i sempre em quedaven moltes coses a dir-li per la qual cosa vaig començar a enviar-li correus electrònics. Eren uns mails bastant llargs en els quals li parlava de música, enigmes de pensament lateral, còmics, sèries, màgia… Si t’has fixat bé, son temes sobre els quals he escrit també en aquest blog que estàs llegint. I és que aquells mails que li enviava a la Noemí van ser l’embrió d’aquest blog.

Després de l’examen de les oposicions vaig deixar d’anar a l’acadèmia i ens vam deixar de veure a les classes. La relació es va anar refredant de mica en mica i al cap d’un temps ja només ens comunicàvem amb algun whattsapp aïllat. Després de les vacances d’estiu ja ni això.

La qüestió es que després de passats bastants anys, un desembre vaig rebre per sorpresa un whattsapp d’ella en el qual em felicitava pel meu aniversari. No vaig desaprofitar la oportunitat que se’m presentava i en la resposta d’agraïment per la felicitació li vaig dir de veure’ns. Ella va estar d’acord, de manera que poc després vam quedar per prendre un cafè un divendres. Ens vam posar una mica al dia de les nostres vides i ens vam acomiadar amb el convenciment de què ens tornariem a veure aviat (com així ha estat).

Per acabar aquest post, t’explicaré com conclou l’episodi de Seinfeld del qual et parlava al principi del post. En Jerry aconsegueix dir-li al seu amic que vol posar fi a la seva relació d’amistat. Davant d’això, el seu amic reacciona molt malament i es posa a plorar enmig de la cafeteria on són. Aquest fet impressiona tant en Seinfeld que decideix fer marxa enrere i torna a acceptar-lo com amic. A més, l’acaba convidant a un partit de basquet dels New York Knicks (encara que inicialment havia convidat al seu amic George). Més tard s’ho repensa i li dona una excusa per no anar-hi amb ell però li regala les dues entrades. En Joel al final hi va amb el veí d’en Jerry (en Kramer) i a l’acabar el partit va a visitar Jerry que es troba al seu apartament amb l’Elaine.

L’amic (molt animat pel partit que ha vist) els hi proposa al Jerry i a l’Elaine d’anar a veure els propers partits dels Knicks plegats. El Jerry i l’Elaine comencen a donar-li excuses per no anar-hi però el Joel no es dona per al·ludit i treu un calendari amb tots els partits de la temporada dels New York Knicks. Els començarà a repassar un per un fins a trobar un dia en què els hi vagi bé al Jerry i a l’Elaine per anar-hi amb ells. El Seinfeld s’adona llavors que no es podrà lliurar mai d’aquest amic.

Trankimazin, Rohypnol i Burundanga

Fa poc vaig estar treballant al Jutjat d’instrucció número 21 de Barcelona. Em van nomenar com a reforç fa un temps i em van assignar la tramitació d’un únic procediment. Es tractava d’una causa molt gran que constava de més de dos-cents volums i que tenia moltíssimes parts implicades. Eren diversos els delictes pels quals es va incoar el procediment en el seu moment, encara que el principal era el d’apropiació indeguda. Degut a la seva singularitat (el gran nombre de parts intervinents) em dedicava en exclusivitat a gestionar aquest expedient i no me n’encarregava de cap altre. El cas era bastant avorrit i no em generava gaire interès. Els meus companys de feina en canvi portaven tot tipus de procediments penals, alguns dels quals em semblaven bastant interessants.

La meva companya Pilar de vegades m’explicava els casos més peculiars que li tocava tramitar. Em comentava que darrerament s’estaven produint a Barcelona moltes agressions sexuals i intents d’agressió mitjançant la submissió química de la víctima. La premsa també s’havia fet ressò d’aquesta situació i últimament havia publicat molts articles sobre aquest tema. Entenem per submissió química la manipulació de la voluntat d’una persona de forma intencionada i amb finalitat delictiva mitjançant l’ús de substàncies psicoactives.

Moltes agredides (normalment son dones) no tenen clar que els ha succeït i manifesten haver perdut la memòria durant unes hores o tenir només alguns records poc clars del que va passar. Es desperten en llocs desconeguts i en condicions i amb símptomes que no saben explicar com ara dolors a la zona vaginal i/o anal, sense calcetes, amb la roba estripada o mal posada, mig nues i fins i tot amb blaus per tot el cos. També n’hi ha que recorden haver sentit una punxada just abans del defalliment.

A vegades les dones (que com deia abans són la gran majoria de víctimes) són reticents a denunciar els fets o triguen a fer-ho per por a què la policia i la gent més propera treguin ferro a la situació i la qualifiquin de “mala borratxera” i les facin avergonyir i sentir culpables per no saber beure amb moderació. A això s’hi afegeix el fet que les drogues amb les quals les sotmeten tenen una durada molt curta a la sang ja que s’eliminen ràpidament, la qual cosa impedeix detectar la substància utilitzada per l’agressor. Sense poder demostrar l’existència de tòxics al cos l’única prova és el relat de la víctima. Aquest acostuma a ser imprecís, amb llacunes i records fraccionats degut al trauma que ha patit i que ha afectat les seves emocions, mentre que les declaracions dels agressors son quasi sempre lògiques, coherents i clares (perquè normalment s’inventen i memoritzen el relat que expliquen).

Hi ha moltes substàncies que poden provocar aquesta submissió química. Aquestes drogues no només incapaciten per prendre decisions, sinó que en la majoria de casos impedeixen que és tinguin records del que s’ha viscut.

Una de les drogues més freqüentment utilitzades pels delinqüents son les Benzodiazepines. Es tracta demedicaments que s’utilitzen habitualment per tractar l’ansietat, l’insomni i com a relaxant muscular. Tenen efectes sedants i somnífers. El seu efecte es potencia quan es combina amb l’alcohol, deixant a la víctima en un estat de semi-inconsciència. Provoquen llacunes mentals i produeixen amnèsia. Les benzodiazepines més conegudes són:

– Lorazepam – és un medicament hipnòtic amb propietats sedants i amnèsiques (és bastant popular el fàrmac “Orfidal”).

– Diazepam – et resultarà més familiar el nom de “Valium” que és una de les marques amb les quals és comercialitza aquest ansiolític. S’utilitza per tractar trastorns d’ansietat i també es efectiu per tractar espasmes musculars.

– Alprazolam – També és un ansiolític força famós (“Trankimazin”). Té un efecte hipnòtic que afavoreix la son a curt termini i disminueix l’excitació del cervell.

– Flunitrazepam – També conegut com a “Rohypnol”. El seu potent efecte sedant pot provocar somnolència i amnèsia (és molt més fort que el “Valium” i el “Trankimazín”). Als Estats Units mai es va aprovar per a ús mèdic degut a la seva utilització com a droga per cometre violacions durant la dècada dels 90 en algunes zones de Florida i Texas.

Com a curiositat (cinèfila), Rohypnol és la droga que per error (pensant que es tractava d’èxtasi) el personatge de l’Alan posa a les begudes del seus companys (sense que aquests ho sàpiguen), just abans de començar el comiat de solter, a la pel·lícula “Ressaca a Las Vegas” (2009). L’endemà es desperten i s’adonen que el nuvi ha desaparegut i entre d’altres coses estranyes troben un tigre al lavabo de l’habitació del Hotel. Degut a la ingestió (involuntària) de Rohypnol, no recorden res del que va succeir la nit anterior i hauran d’anar reconstruint de mica en mica tot el que va passar durant la nit per trobar el nuvi. Aprofitaran el Rohypnol que encara li queda a l’Alan per adormir el tigre i poder retornar-lo al seu propietari (que per cert, és el Mike Tyson).

Una altra substància utilitzada pels agressors per dur a terme les seves malifetes i del qual es parla sovint a la premsa és la Burundanga. Les notícies sobre aquesta substància acostumen a ser cícliques. Passa temps sense que apareguin notícies relacionades amb aquesta droga i de sobte es publiquen repetides informacions relacionades amb aquest tema. El problema es que es parla sovint d’aquesta droga des del sensacionalisme i sense cap base científica.

La Burundanga és com es coneix popularment l’escopolamina, una droga altament tòxica. S’extreu de la planta estramoni, originària d’Amèrica del Nord. Aquesta substància te usos medicinals i s’ha utilitzat contra els marejos (era la substància que usaven els mariners abans de la “biodramina”), espasmes, com a analgèsic (antigament s’utilitzava en els parts) i contra la malaltia del Parkinson (encara que actualment s’usen altres fàrmacs).

Desgraciadament, aquesta substància s’ha fet popular darrerament pel seu ús en robatoris i agressions sexuals. Les víctimes que estan sota els efectes d’aquesta droga deixen de mostrar resistència a nivell físic i psicològic i passen a tenir una actitud molt dòcil.

El problema amb la escopolamina és que passades de 6 a 10 hores de la seva ingesta resulta molt difícil de detectar a la sang. A la orina aquest marge s’amplia dins a les 24h-48h.

El cert és que s’han generat moltes llegendes urbanes i mites al voltant d’aquesta droga. Que hi ha de veritat en el que s’explica sobre la Burundanga?.

Sí, la droga existeix realment però sovint els diferents mitjans de comunicació han exagerat molt els seus efectes. Si bé es cert que altera el nostre estat psicològic, els nostres sentits i la percepció de la realitat, està lluny de doblegar completament la nostra voluntat.

Un altre creença popular és la seva ràpida eficàcia. Triga de 15 minuts a una hora en fer efecte mitjançant la ingesta oral, amb la qual cosa això que es diu de què n’hi ha prou a que ens bufin a la cara, ens facin un petó o et donin la mà per incapacitar-nos, és completament fals.

A més, tampoc es cert del tot la seva difícil detecció a les anàlisis. Si bé és cert el que deia abans quan em referia a la complicació de trobar-ne restes a la sang i a la orina, resulta que tant a les ungles com en el cabell la substància queda retinguda de forma permanent. Per tant, si hi ha tan pocs casos no és perquè aquesta substància tingui una condició especial que faci que es dissolgui de forma implacable en el nostre organisme, si no perquè realment hi ha pocs casos. De fet, només s’ha trobat un cas contrastat a Palma de Mallorca (i curiosament en aquest cas no es tractava d’una agressió sexual). Una altra dada a tenir en compte i que confirma l’anterior afirmació és que per exemple els Mossos d’Esquadra han assegurat que mai han decomissat a Catalunya cap partida d’escopolamina.

Per tant, el protagonisme d’aquesta substància en els titulars de premsa no coincideix amb el que els laboratoris de toxicologia es troben en la seva pràctica diària. I és que des d’una perspectiva criminal la Burundanga no és gaire “útil” per cometre delictes, doncs és difícil de dosificar i pot matar fàcilment, mentre que les benzodiazepines son molt més segures, previsibles i fàcils d’aconseguir.

Tanmateix, tampoc és amb les benzodiazepines amb les quals es produeixen la majoria d’agressions sexual per submissió química. Els delictes més comuns son aquells en els quals els delinqüents s’aprofiten de la vulnerabilitat química de les dones causada per l’elevada ingesta d’alcohol. Violadors que saben com i on actuar quan detecten una víctima amb les capacitats minvades per l’alcohol. Això no pot suposar en cap cas culpabilitzar a la víctima del que li pugui fer un agressor sexual. Que una dona surti molt beguda d’una discoteca no és una actitud responsable per part seva però en absolut és culpa d’ella l’agressió sexual que pugui patir. La culpa de l’agressió es 100% de l’atacant. Desgraciadament, massa sovint des de part de la societat i algunes institucions s’intenta responsabilitzar a les pròpies víctimes.